La soledat no esclata. S’escola. S’insinua. Goteja per les escletxes mentre fem veure que estem bé, que tot està controlat, que “no passa res”. Pantalles enceses, veus apagades. El Principat brama. Nosaltres callats, quiets, estàtics. Ens trobem amb centenars de persones al dia, però no sabem el color de la seva mirada. Els ascensors plens i el silenci que pesa en un mur. Les terrasses sorolloses i la conversa buida que ressona com llaunes buides. Els xats que treuen fum i, tot i això, deixen fred. Diuen que estem hiperconnectats. Mentida. Estem hipervigilats, hipercomparats, hiperexhausts. Cada “com va?”, automàtic obre un altre forat petit al pit. Adolescents enganxats al mòbil com a flotador emocional. Joves que salten de pis en pis, de ciutat en ciutat, sense temps per arrelar. Adults que treballen des de casa i parlen més amb la cafetera que amb cap persona. Avis que només reben un “bon dia” del repartidor… i gràcies. Una societat sencera funcionant en mode avió. El cor s’accelera. Però ens fem els sords. La ment suplica ajuda. La pell demana escalf. El cos ho prova tot per salvar-se: ansietat, insomni, plors que empassem com qui empassa punxes. Potser podríem fer que la soledat no fos una epidèmia. Potser som nosaltres. Nosaltres, que no truquem. Els que no escoltem. Els que no tenim temps mai. Els que esperem que algú ens rescati d’una cova que nosaltres mateixos hem excavat. Fins que un dia ens adonem que el silenci no goteja. Ja ens ofega. I ni tan sols tenim algú a qui cridar. Al final, des del meu criteri i vivències, sempre hi ha llum. No perquè aquesta llum vingui sola, sinó perquè algú —potser tu, potser jo— decideix encendre-la.
