El Codi de comerç estableix que els contractes mercantils són vàlids i es poden exigir legalment sense importar-ne la forma o l’idioma en què s’hagin subscrit, sempre que la seva existència es pugui demostrar mitjançant els mitjans de prova reconeguts pel dret civil. No obstant això, no és recomanable confiar en acords verbals, ja que l’article 51 del codi esmentat disposa que el testimoni de testimonis, per si mateix, no és suficient per provar l’existència d’un contracte l’import del qual superi els 9,02 euros (anteriorment 1.500 pessetes), llevat que s’acompanyi d’una altra prova addicional.
Per això, abans de formalitzar un contracte amb un client, és aconsellable cercar assessorament especialitzat per redactar-lo de manera adequada. És fonamental que el document sigui complet i detallat, incloent-hi totes les condicions que podrien ser utilitzades en cas d’incompliment de pagament. Les clàusules de pagament han d’estar especificades clarament. A més, és imprescindible identificar de manera precisa la persona que actua en representació de cada part, incloent-hi la seva identitat, capacitat i poders. També cal descriure amb claredat l’objecte del contracte o els serveis pactats, així com establir de manera inequívoca la data d’inici i la durada de l’acord. Qualsevol modificació posterior s’ha de documentar per escrit.
Al contracte es poden incloure les clàusules penals de pagament d’interessos moratoris i despeses de cobrament; el tipus d’interès que es pacti en el contracte no necessàriament ha de correspondre amb l’interès de demora vigent en base a la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, ja que es pot pactar un interès moratori superior al legal. Així mateix, en aplicació al que disposa la llei 3/2004 esmentada, es pot incloure una clàusula de reserva de domini. Una altra de les clàusules imprescindibles al contracte és la de resolució anticipada del mateix si el client no compleix. La clàusula de resolució contractual és molt efectiva ja que, en cas d’impagament del comprador, el venedor està facultat per resoldre unilateralment el contracte. A més, en alguns casos és molt positiu afegir una clàusula de retenció de la mercaderia en cas d’impagament de les factures vençudes o una clàusula de devolució de les mercaderies ja lliurades pel creditor. Una clàusula molt útil en cas d’impagament és la de sotmetiment a la jurisdicció del creditor. D’aquesta manera en cas d’incompliment per part del deutor, el creditor podrà pledejar en la seva jurisdicció territorial, cosa que resulta més avantatjosa i econòmica, llevat que la demanda sigui a través d’un procediment monitori o procediment canviari, ja que en aquests casos no serveix la renúncia expressa del deutor i cal interposar la demanda al jutjat del domicili.
Una mesura que pot protegir els interessos del creditor és incloure en el contracte subscrit per les parts una clàusula en què s’expressi la voluntat de sotmetre les eventuals diferències que es presentin a la decisió del tribunal arbitral. L’arbitratge, com el procediment judicial, és un mitjà de solució de conflictes, si bé és menys formal i solemne, la solució del conflicte és decidida per l’àrbitre o els àrbitres imparcials, i sorgeix de la voluntat de les parts. La persona que exerceix de jutjador és l’àrbitre o àrbitres neutrals, específicament nomenats per les seves condicions i qualitats. El procediment arbitral és una forma ràpida de resolució de conflictes, i hi ha un termini legal màxim de 6 mesos, comptats des de l’endemà que es produeixi la notificació de la seva acceptació com a àrbitres a les parts. Sense perjudici que les diferents Corts Arbitrals solen dictar Laude en terminis més reduïts, al voltant de tres mesos. El laude arbitral és la decisió final de l’àrbitre per resoldre la controvèrsia que les parts han sotmès a la seva consideració. Els àrbitres es pronunciaran al laude sobre les costes, que recauen a la part incomplidora, existint la possibilitat de ser distribuïdes entre les dues parts. Un cop protocol·litzat, el laude té el mateix valor que una sentència judicial. El laude serà executat d’acord amb les normes legals vigents per a l’execució forçosa de la sentència.
En el moment de redactar un contracte és convenient que el proveïdor pensi en el pitjor que pugui passar i posar clàusules per evitar que passi el pitjor o si passa el pitjor, almenys estar blindats contractualment. Val la pena assenyalar que l’article 57 del Codi de comerç indica que: «Els contractes de comerç s’executaran i compliran de bona fe, segons els termes en què fossin fets i redactats, sense tergiversar amb interpretacions arbitràries el sentit recte, propi i usual de les paraules dites o escrites, ni restringir els efectes que naturalment es deriven del mode amb que els contractants haurien explicat la seva voluntat i contret les seves obligacions». L’existència de clàusules que protegeixin el creditor és molt important, ja que l’article 59 estableix un règim «in favor debitoris» en cas d’ambigüitats al contracte quan diu que: «Si s’originessin dubtes que no es puguin resoldre d’acord amb el que estableix l’article 2 d’aquest Codi, es decidirà la qüestió a favor del deutor». A més, és convenient conservar la documentació que ha anomenat la doctrina com a tractes preliminars o preparatoris al precontracte o contracte que es produeixen com són la sol·licitud per part del comprador d’una oferta, l’oferta enviada pel proveïdor, les contraofertes, els estudis tècnics realitzats, etc. Per tant, cal recordar que els tractes preparatoris són aquells actes que es realitzen per discutir i preparar un contracte, però no obliguen a la celebració d’aquest, però que poden ser útils en cas de litigi, ja que permeten demostrar la relació contractual.
Les clàusules penals han d’establir que, si el deutor no compleix degudament les seves obligacions, a més del principal del deute, haurà de pagar unes quantitats determinades al creditor –una sanció econòmica– com a conseqüència del seu incompliment. Les clàusules penals també tenen un efecte dissuasiu de l’impagament, ja que el morós s’ho pensarà dues vegades abans d’incomplir aquest tipus d’obligacions, perquè és conscient que en sortirà perjudicat econòmicament. Per tant, les clàusules penals serveixen per motivar el deutor –tocant el seu punt feble, la butxaca– a complir puntualment els pagaments. Llevat que es pacti una altra cosa al contracte, la pena convencional substitueix la indemnització per danys i perjudicis, amb l’avantatge per al creditor de no haver de demostrar l’existència ni la quantia dels danys i perjudicis ocasionats per l’incompliment del deutor. Això no obstant, es pot pactar la pena convencional com a complementària a la indemnització per danys i perjudicis, per la qual cosa el creditor pot reclamar l’import nominal del deute, la quantitat convinguda a la clàusula penal i els interessos moratoris. El creditor té llibertat contractual per establir les clàusules penals que consideri oportunes, però segons les circumstàncies i el grau d’incompliment del morós, els tribunals poden atenuar les penalitzacions pactades o fins i tot modificar-les.
Amb l’estipulació contractual de la reserva de domini i amb la clàusula de prohibició d’alienar o de realitzar qualsevol altre acte de disposició en tant no s’hagi pagat la totalitat del preu es pot evitar que un morós sense escrúpols no sols no efectuï el pagament dels béns al creditor, sinó que a més els vengui a un tercer de bona fe, lucrant-se amb la venda. També s’evita que els béns siguin embargats per un tercer creditor que reclami judicialment el seu deute. A més de la reserva de domini es pot incloure una clàusula resolutòria del contracte, en la qual s’estableix que, si el deutor incompleix l’obligació de pagament de qualsevol dels terminis, el creditor podrà retirar-li l’objecte venut i quedar-se amb la totalitat –o part– dels imports ja pagats com a indemnització pel desgast sofert pel bé.
