El 15 de novembre, Dia Mundial Sense Alcohol, sempre em desperta la mateixa sensació des que vaig deixar de beure: la d’un país que vol parlar de salut mental i prevenció, però que al mateix temps continua celebrant actes on l’alcohol és omnipresent. Aquesta contradicció no és teòrica, és vital. Perquè quan saps què és utilitzar una copa per anestesiar el dolor, no pots mirar aquestes coses amb distància.
Fa uns mesos, des del Ministeri de Salut es va admetre obertament que “el consum d’alcohol en adolescents i dones joves ens preocupa especialment”. Celebro l’honestedat, però no puc evitar fer-me la mateixa pregunta de sempre: qui serà la primera persona valenta disposada a posar la salut dels nostres joves per sobre dels interessos econòmics?
La realitat és tossuda. L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que el consum de risc entre joves de 15 a 24 anys és del 18%, i que els casos d’ansietat, depressió i autolesions continuen creixent. No cal ser experta per entendre què hi ha al darrere: molts d’aquests joves no beuen per celebrar, sinó per tapar. Per omplir buits, calmar angoixes o silenciar un malestar que ningú els ha ensenyat a sostenir.
I aquí entra el que més ens hauria de preocupar: l’alcohol no és vist com un problema, sinó com un element cultural.
A Andorra, beure és tan normal que ni ho qüestionem. Vermuts, tastos, rutes de vi, actes populars… tot girant al voltant de l’alcohol. Els adults ho veiem com una tradició; els adolescents ho interpreten com una validació.
Aquesta normalització total té conseqüències. Perquè si la societat tracta l’alcohol com un element innocent, què esperem que pensin els joves? I si els missatges que reben són contradictoris —“cuida’t, però beu”—, la prevenció queda sempre en segon pla.
No és estar en contra de l’alcohol, és estar a favor de la coherència
Jo no he demonitzat mai una copa de vi. No es tracta d’això. Es tracta d’entendre que no podem parlar de consum responsable mentre organitzem fires on els tastos conviuen amb activitats infantils.
Es tracta d’acceptar que l’alcohol no és una beguda qualsevol i que la seva presència massiva en actes públics condiciona la manera com els joves construeixen la seva relació amb ell.
Si volem un país que cuidi realment, calen mesures valentes:
— Regular la publicitat.
— Limitar la presència d’alcohol als actes públics.
— Oferir alternatives d’oci realment atractives.
— I revisar les nostres festes i tradicions amb mirada crítica.
La salut mental no es construeix només amb psicòlegs i tractaments. També es construeix amb entorns segurs i coherents.
Els joves no són el problema; són el termòmetre. Quan diem “els joves beuen massa”, hauríem de ser més honestos: què els estem oferint perquè no necessitin aquesta copa?
Potser no necessiten més vigilància.
Potser el que necessiten és més escolta, més presència, més adults disponibles.
Vivim en una societat que exigeix rendiment, estabilitat i èxit, però que gairebé mai pregunta: “Com estàs?” Quan aquest buit es fa massa pesat, l’alcohol apareix com una solució fàcil.
I per això necessitem polítiques valentes i culturals i això no es resol amb quatre tallers ni amb campanyes puntuals. Cal un pacte de país on Govern, comuns i entitats treballem colze a colze.
Això vol dir:
• Educació emocional de veritat, continuada.
• Oci alternatiu sense alcohol.
• Regulacions reals, no declaracions.
• Campanyes coherents, que no es contradiguin amb la pràctica.
• Més recursos per a la salut mental.
I, sobretot, construir una cultura nova, on la celebració no depengui d’una copa i on el benestar estigui per sobre del negoci.
Dir prou també és cuidar
El 15 de novembre no és una data simbòlica. És un mirall. Un recordatori que l’alcohol, quan es normalitza des de la infància, deixa de ser una elecció i es converteix en una herència.
Dir prou no és ser radical. Dir prou és estimar.
El dia que Andorra tingui el coratge de posar la salut física i mental per sobre de les copes, aquell dia començarem a avançar de veritat.
