Com és conegut, el termini general de prescripció de les accions en l’ordenament jurídic andorrà és de trenta anys, i segons sosté i afirma Amat Llari, Eulàlia (Aspectes de la Jurisprudència Andorrana, Balanç de 20 Anys de Constitució, pag. 33) “Això no obstant, resulta vident que un termini prescriptiu de trenta anys, que potser era adient en el moment què es va promulgar L’Usatge, no contribueix a fomentar la seguretat del tràfic jurídic i econòmic, que exigeixen en l’actualitat que els drets s’exercitin en el marc d’unes circumstàncies temporals raonables, ni amb les altres avui en dia. Per aquesta raó, si el fonament de la prescripció es pot trobar, per una banda, en la seguretat del tràfic i per un altre en la presumpció de voluntat d’abandonament del dret del creditor, és evident que el termini que estableix l’Usatge és excessiu en el moment actual i especialment inadequat en determinades circumstàncies”.
Si un dels objectius de la UE, fins i tot fora d’una harmonització estrictament obligatòria, és la convergència normativa entre els estats membres i associats, mantenir un termini de trenta anys trenca la coherència amb els marcs normatius europeus i pot entorpir la futura aplicació de normes comunes en relacions transfrontereres. Un dels principis estructurals del dret de la UE és la seguretat jurídica, que exigeix que els drets i les obligacions estiguin clars, previsibles i limitats en el temps. La doctrina del TJUE i del TEDH insisteix que els terminis de prescripció no han de ser excessius, ja que, perjudiquen la fiabilitat de les relacions jurídiques, fomenten la inseguretat sobre les proves (que es deterioren amb el temps) i desincentiven l’exercici diligent dels drets. En definitiva, un termini tan extens com el de trenta anys es pot considerar desproporcionat, i per tant contrari als principis generals del dret de la Unió i del Conveni Europeu de Drets Humans.
En un futur marc d’associació amb la UE, Andorra haurà d’adequar moltes de les estructures legals per facilitar la lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones. Això implica eliminar obstacles jurídics o pràctics a les relacions comercials, preveure marcs contractuals compatibles amb els dels operadors europeus i garantir el reconeixement mutu de drets i obligacions civils, per tant, el termini de trenta anys pot generar desconfiança o manca d’equivalència funcional, dificultant el reconeixement de decisions judicials estrangeres o l’execució transfronterera d’obligacions i, a més, un sistema que manté durant trenta anys la possibilitat d’exercir accions judicials sense límit raonable pot desbordar els principis d’eficiència judicial i de raonabilitat.
La reducció del termini general de prescripció civil no suposaria un trencament amb la tradició jurídica andorrana, sinó una adaptació necessària als nous temps. En una societat digitalitzada, marcada per la immediatesa de la informació, la facilitat probatòria i l’automatització de la gestió documental, no resulta justificable mantenir terminis consuetudinaris de prescripció tan extensos com els trenta anys. L’economia global, les relacions contractuals transfrontereres i l’emergència d’un dret tecnològic exigeixen un sistema jurídic àgil i predictible.
En l’era de la intel·ligència artificial, on la generació i processament de dades es produeix en temps real, i on els mecanismes de control, notificació i recordatori són instantanis, allargar durant dècades la possibilitat d’exercir accions civils ja no respon a criteris de justícia material, sinó a una inèrcia històrica incompatible amb la realitat actual. Una nova llei que reguli la prescripció i la caducitat general representaria una evolució racional i ponderada del dret civil andorrà, mantenint el respecte per la tradició, però integrant-lo en un model jurídic coherent amb els valors de seguretat jurídica, eficiència i adaptació tecnològica del segle XXI.
