Les dues Espanyes, la republicana i la monàrquica, amb subdivisions diverses-joancarlistes, republicans accidentals, tricolors, han esclatat amb motiu d’una cacera a Botswana. Escolto les coses més pintoresques, tant en defensa de l’actuació del Rei com en detriment de la Corona com a institució aprofitant l’ensopegada real. Cometria un error qui pensés que les coses poden quedar així, tan tranquil·les, a l’espera del normal despatx del president del Govern amb el cap de l’Estat, el proper divendres; uns dies amb crosses i aquí no ha passat res. I s’equivocaria, suposo, que cregués que ja estem a l’avantsala de la Tercera República. Sens dubte, hi ha molts camins pel mig …
Reitero la meva convicció monàrquica per insistir que la Corona ha d’assentar en un pacte social de vigència gairebé quotidiana: en el futur, el Rei haurà de guanyar el lloc cada dia. Això no vol dir que Joan Carles de Borbó no s’hagi merescut la confiança i fins i tot l’agraïment dels espanyols. Però és cert que les bases sobre les que el seu regnat s’ha assentat no tenien la més mínima supervisió per part de l’Executiu o del Legislatiu (i, per descomptat, del Judicial), la qual cosa no lliga poc amb el que ha de ser una Monarquia moderna. No penso caure ni en el turiferari d’alguns comentaris, gairebé amenaçadores per als que discrepen del que és políticament correcte, ni pel destructiu d’altres, ratllant-se l’insult per als que proclamen principis diferents als seus. Són sempre les dues Espanyes intolerants del duel a garrotades goyesc.
Sí, aquí sí que ha passat alguna cosa. Són precises explicacions completes i, si s’escau –que s’escau–, disculpes. Vostè i jo sabem que les dues Espanyes sempre maten al missatger, que va, a batzegades, entre una i altra. Per això hi ha tan escassa comunicació, tan pocs pactes. I el de la Corona és un dels molts imprescindibles en aquest quart d’hora de tantes aprensions.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
