Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la recent sentència 072-2024 del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, relativa a l’escissió parcial d’una entitat bancària i el seu tractament fiscal, la qual posa de manifest un dels grans reptes del dret tributari contemporani: trobar un equilibri entre el foment de la reorganització empresarial i la protecció dels interessos públics.
El nucli de la qüestió litigiosa resideix en determinar si l’escissió del sector de negoci de l’entitat bancària relatiu a la gestió dels actius crediticis deteriorats i dels actius immobiliaris adjudicats i la seva transmissió a una altra entitat, tenia per objecte una branca d’activitat en el sentit de l’article 2.7 de la Llei 17/2017 i, en conseqüència, eren aplicables els supòsits de no subjecció a l’IGI i l’IPTPI que preveuen els articles 12 i 13 de la mateixa Llei.
Segons l’article 2 d’aquest text legal:
“7. Als efectes d’aquesta Llei, tindrà la consideració de branca d’activitat el conjunt d’elements d’actiu i passiu d’una divisió d’una entitat que constitueixen, des del punt de vista de l’organització, una explotació autònoma, és a dir, un conjunt capaç de funcionar pels seus propis mitjans”. L’essència del cas radica en si la unitat de negoci escindida complia els requisits d’una “branca d’activitat” autònoma segons la Llei 17/2017, del 20 d’octubre, de règim fiscal de les operacions de reorganització empresarial.
Com es desprèn del precepte, l’autonomia funcional i organitzativa s’ha de donar tant en l’entitat transmitent com en l’adquirent. La preexistència del conjunt de mitjans personals, materials i financers que constitueix aquesta organització separada és la que permet comprovar la seva realitat als efectes de l’aplicació del règim de neutralitat tributària.
El Tribunal conclou que aquesta autonomia no estava acreditada, principalment perquè no es va demostrar l’existència de mitjans organitzatius i financers independents, tant en l’entitat transmetent com en l’adquirent.
Aquest criteri posa èmfasi en l’autonomia real, rebutjant una visió estrictament comptable. És a dir, el fet que, en termes comptables, es puguin establir per separat els actius i passius atribuïbles a cadascuna de les unitats de negoci d’una empresa no implica necessàriament que constitueixin una explotació autònoma, supòsit que només es donarà, als efectes de la Llei 17/2017, quan constitueixin un conjunt capaç de funcionar pels seus propis mitjans.
És una interpretació que limita possibles abusos, però també planteja reptes per a empreses petites que, per estructura, difícilment poden separar recursos humans i materials de manera absoluta.
El règim de neutralitat tributària és un instrument que afavoreix les operacions empresarials complexes sense una càrrega fiscal immediata. Però, com il·lustra aquest cas, el seu ús està condicionat a la capacitat de demostrar una separació efectiva d’activitats. És just que l’Administració Tributària vetlli perquè no es converteixi en una via per no pagar impostos, però, alhora, la rigidesa d’aquest criteri pot desincentivar processos legítims de reestructuració.
Per altra banda, i de manera subsidiària, la recurrent al·legava que, encara que no es considerés aplicable el règim de neutralitat previst a la Llei 17/2017, l’operació tampoc estaria subjecte a l’IGI, ja que el concepte d’unitat econòmica autònoma és diferent del de branca d’activitat, d’acord amb l’article 6.1 de la seva Llei reguladora, el qual estableix que:
“No es troben subjectes a aquest impost les operacions següents:
La transmissió d’un conjunt d’elements corporals i, si és el cas, incorporals que, formant part del patrimoni empresarial o professional de l’obligat tributari, constitueixen una unitat econòmica autònoma capaç de desenvolupar una activitat empresarial o professional pels seus propis mitjans. (…)”.
Això no obstant, el Tribunal també rebutja l’aplicació de la no subjecció a l’IGI basada en la «unitat econòmica autònoma», ja que indica que quan la Llei de l’IGI parla d’una unitat econòmica autònoma susceptible de desenvolupar una activitat empresarial o professional pels seus propis mitjans no està establint uns requisits diferents dels que contempla la Llei 17/2017 als efectes de la definició d’una branca d’activitat, perquè, en ambdós casos, es requereix la capacitat d’actuar a través de mitjans propis. A més, afegeix que el text de la Llei no permet circumscriure aquesta exigència a l’entitat adquirent, deixant de banda la transmitent.
Aquesta decisió evidencia la necessitat d’harmonitzar conceptes en les diverses normatives tributàries per evitar confusions i aplicacions errònies.
