Podria semblar divertit i segurament s’ho ha de passar molt bé fent-ho, però observar, escollir, preguntar, analitzar, demanar i convèncer exigeixen un esforç superior. Són algunes de les coses que necessita dur a la pràctica Sophie Calle per als seus projectes que acaben en fotografia. Se la considera, així, artista fotògrafa, però la part més intrigant del seu treball, és el plantejament i elaboració de les seves obres, i que en forma part, sense secretisme. Això la porta a buscar paradoxes sobre evidències. Per exemple, què és la bellesa per a una persona cega? Què va veure per darrer cop una persona que va perdre la vista? I què sent algú que, havent viscut tota la vida al costat del mar, el veu per primer cop. Quina mena de fotografies fa amb aquests plantejaments? A l’exposició del Palau de la Virreina de les rambles de Barcelona, es poden seguir les seves propostes, algunes iniciades des de preguntes aparentment innocents o d’una lògica evident. El joc la porta a reaccionar amb una estranya curiositat en rebre per correu electrònic una carta de comiat que s’acaba amb aquella expressió que hem adoptat avui, sincera o no, però que ens deslliura de responsabilitats: cuida’t. Serà per la complicitat de gènere que la fa llegir a 107 dones de diferents professions i ofici que interpreten i analitzen la carta en qüestió. Cadascuna mereix un retrat i respon a la instrucció literal del cuida’t. La fotògrafa ho ha fet. En el seu currículum, ha creat camins i dibuixa dreceres –com en Perejaume a la muntanya, ella ho fa a ciutat– quan ha seguit algú, amb la discreció d’un detectiu que porta un diari dels fets. Com a fotògrafa, no és una artista gestual, sinó molt pulcra en els detalls que anota. Probablement aquest és el seu treball més conegut. Els escriptors s’hi inspiren –Enrique Vila Matas n’és deutor– i uns més que els altres, també ho voldrien fer. En fi, que és una artista que, seguint un altre mot a la moda, inspira perquè troba en el quotidià les contradiccions i desenganys que il·lustren les nostres vides un motiu per pensar, per apropar-se a l’altre, per matisar una situació, per reconduir els drames amb la ironia, per trobar-hi solució, com la que va proporcionar el seu cirurgià plàstic davant els dubtes de l’artista, encara adolescent, per operar-se en nas. Dos dies abans de l’operació, el metge es va suïcidar. Tema resolt, va concloure precoçment Sophie.
