La gran contradicció: els qui defensen el SÍ, però NO

Dimecres passat Andorra es va despertar amb la notícia que el 50,3% del capital de Saetde es venia a un grup estranger. No parlarem d’aquesta “notícia”, simplement per què no era certa, però sí que creiem interessant analitzar les reaccions que va provocar.

L’anunci de la venda d’una empresa andorrana a capital estranger va provocar que un gran nombre d’autoritats comunals i nacionals manifestessin amb vehemència que aquesta suposada venda era “greu”, era “preocupant”, era “una llàstima”, “que la neu no es pot deixar en mans estrangeres” o fins i tot hi va haver qui va etzibar que no s’hauria de permetre.

Curiosament, un gran nombre de les autoritats que s’han posicionat clarament contra la venda de les accions de SAETDE a capital estranger són persones que han defensat sense embuts l’Acord d’associació. Són persones que en una mà porten la papereta del SÍ a l’AA i a l’altra mà porten el discurs del NO a la llibertat d’inversió estrangera a la neu. Són persones que han defensat vehementment la llibertat d’inversió i la llibertat d’establiment en les que es fonamenta l’Acord d’associació. Són persones que han argumentat que la llibertat d’establiment i de circulació de capital és la salvació del futur d’Andorra. Però ara, amb la mateixa vehemència, diuen NO a la inversió forana als serveis de la neu.

L’anunci de la venda del 50,3% del capital de SAETDE a un fons estranger ha servit per treure una veritat: quan confrontes als defensors de l’AA amb un cas real, s’adonen dels efectes demolidors que l’Acord d’associació pot tenir en sectors estratègics del país.  

La veritat és que un bon paquet de defensors de l’Acord d’associació estan en contra de la inversió estrangera dins una empresa andorrana concreta. Una veritat que ens porta a l’absurd del SÍ a l’Acord d’associació, però NO a la llibertat d’inversió estrangera inherent a l’Acord. Sí per a mi, no per als altres.

El SÍ però NO que delata una profunda contradicció.

L’Acord d’associació seria un camí de dues direccions.

En una direcció tindríem les persones físiques i jurídiques d’Andorra que assolirien una àmplia llibertat d’establiment i de circulació de capitals dins la UE. Que gaudirien d’una llibertat d’inversió a la majoria dels sectors de la UE sota les mateixes condicions que les persones de la UE.

En l’altra direcció tindríem les persones físiques i jurídiques de la UE que gaudirien de la llibertat d’establiment i de circulació de capitals dins d’Andorra. Que podrien invertir a Andorra en igualtat de condicions que les persones d’Andorra. I ho podrien fer sense la majoria de les actuals restriccions de la Llei Òmnibus, atès que aquesta no seria totalment aplicable una vegada l’Acord d’associació entrés en vigor.

L’Acord d’associació permetria que persones de la UE adquirissin la majoria o la totalitat de grans empreses andorranes -amb pes estratègic- dins del sector de la distribució, de les grans xarxes comercials, dels grans grups de serveis o de grans tenidors d’immobles.

Això és ben sabut per moltes persones que defensen l’Acord d’associació. De fet, segur que hi ha qui defensa l’AA precisament per la facilitat que tindrien grans grups a ser venuts a fons europeus. Però quan ha sortit la falsa notícia que seria una determinada família andorrana qui podria vendre les accions d’una important empresa de la neu, aleshores tots han pitjat el botó d’alarma.

I aquí tenim una evidència de la gran contradicció que domina la nostra política:

– Per un costat, defensen el SÍ a l’AA, veuen bé -en teoria- que l’AA permetria vendre a estrangers importants paquets de grups empresarials andorrans.

– Però quan es veuen davant l’escenari real (no el de la teoria), que una rellevant empresa andorrana sigui adquirida per un fons estranger, aleshores sorgeixen tots els dubtes i es veuen perills per tots costats.

La veritat és que l’ecosistema empresarial andorrà, els seus llocs de treball, les seves aportacions al finançament de l’Estat i tot el que se’n deriva, existeixen per la protecció que atorga la sobirania nacional. Som com una petita peixera que està ajuntada al gran aquari de la UE en el qual neden peixos molt grossos, però separats per una reixeta. En el moment en què es retirés la protecció que atorga la sobirania, la nostra petita peixera esdevindria part d’un gran aquari en el qual les relacions de força son molt diferents. Moment en què qualsevol peix gros dels que neden per l’aquari de la UE es menjaria qualsevol dels nostres peixos d’una glopada, amb tot el que comportaria.

Per fi, els grans defensors de l’AA reconeixen dels problemes estratègics que implicaria l’AA i s’evidencia la necessitat -inajornable- de fer un veritable projecte de país que toqui de peus a terra i sense fer volar coloms.