La depreciació de l’euro

• Guanyar temps, doncs, facilita la solució dels problemes, però en cap cas és una solució definitiva

JOAN PAU MIQUEL // Director general de Banca Privada d’Andorra

Entre les diverses derivades que van emergint en el panorama econòmic i financer com a conseqüència de l’evolució d’una crisi internacional que ja s’està apropant al seu tercer aniversari sense donar símptomes clars d’estar arribant al seu final, la que ha adquirit un protagonisme central durant les darreres setmanes és, sens dubte, la que afecta la unió monetària europea i la seva divisa comú, l’euro.

La seqüència dels fets és prou coneguda. Els dubtes que va generar la capacitat de Grècia en els mercats financers mundials –a la vista del seu elevat dèficit públic i de la gran acumulació de deute– per afrontar els compromisos de retorn del seu deute sobirà van provocar una dinàmica accelerada d’augment de la prima de risc del bo grec. Això, per contagi, també va afectar el deute sobirà d’altres països perifèrics de l’eurozona, cosa que, al seu torn, va obrir un debat internacional que, sobrepassant els problemes específics de determinats països de l’àrea, va tenir per objecte la mateixa sostenibilitat de la unió monetària. El que fonamentava aquesta incertesa era bàsicament la constatació de la dificultat de mantenir la unitat monetària si no va acompanyada de la unitat fiscal i de la cohesió política necessàries per tal de prendre mesures sobre el conjunt de països de la zona que permetin poder afrontar els problemes ara plantejats.

Certament la magnitud d’aquests problemes i les potencials conseqüències, particularment sobre els països membres de la unió monetària que presenten més febleses, han estat realment extraordinàries, cosa que ha evidenciat que les pautes d’actuació vigents fins al moment en el si de la unió monetària no eren, ni de bon tros, prou sòlides com per resistir un sotrac tan contundent com el que estava afectant el deute sobirà de diversos països de l’àrea.

Aquesta situació gairebé límit ha tingut, però, la virtut d’obligar a donar respostes conjuntes prou contundents, com ara la creació d’un fons comú de 750.000 milions d’euros per afrontar eventuals atacs especulatius contra el deute sobirà de països de l’eurozona, que es va afegir a la línia de suport prèviament acordada per donar suport específic al deute grec.

TAMBÉ HA
estat espectacular la decisió del BCE –impensable fa unes setmanes– de comprar deute públic i privat de l’eurozona també per evitar qualsevol moviment de caire especulatiu contra països de l’àrea, a la qual cal afegir els nous compromisos adquirits per assegurar la liquiditat necessària als mercats i l’acceptació com a garantia per obtenir liquiditat del BCE dels títols de deute dels països membres, amb independència del seu ràting.

I també han estat potents, per descomptat, les exigències als països més afectats per l’augment de les primes de risc del seu deute sobirà d’implementar programes d’austeritat que garanteixen la reducció dels seus respectius dèficits públics, exigències a les quals estan donant resposta ràpida els governs de Grècia, Portugal i Espanya, seguint l’estel.la de contundents mesures de retallada de despesa pública que anteriorment ja havia iniciat Irlanda.

Tot plegat, a més, acompanyat d’una sèrie de propostes que implicaran una major garantia de la convergència de les polítiques fiscals dels països membres, els quals, abans de sotmetre els seus pressupostos als parlaments respectius, hauran d’haver obtingut el vistiplau de la Comissió Europea per assegurar que aquests siguin coherents amb els compromisos adquirits de reducció del dèficit.

Per tant, i com a resultat d’aquesta reacció, l’escenari que ara es configura com a més probable no és pas el d’una unió monetària que es deteriora progressivament per incapacitat d’afrontar l’impacte de la crisi sobre la confiança en el deute sobirà d’alguns dels països que en formen part, sinó, al contrari, el d’una unió monetària que dóna un pas endavant en la direcció del seu reforçament per superar les dificultats actuals i per assegurar una major solidesa, coherència i solidaritat davant possibles problemes futurs, els quals, malauradament, no podem descartar a la vista de la complexitat i la virulència de la crisi actual, la qual ja ha estat qualificada com la més greu viscuda per Europa des de la Primera Guerra Mundial.

En tot cas, tot i la valoració positiva que al meu entendre mereixen el conjunt de mesures acordades per fer front als problemes apareguts en l’àmbit del deute sobirà, convé evitar caure en l’error de considerar aquestes mesures com la solució dels problemes plantejats. Efectivament aquestes mesures han estat molt importants per superar l’amenaça en el curt termini que la crisi del deute sobirà havia generat sobre l’estabilitat de l’eurozona en la mesura que han evitat la progressió d’una dinàmica perversa que podia tenir conseqüències irreversibles sobre l’euro.

I també ho han estat perquè permeten guanyar temps per resoldre els problemes de fons que han provocat aquesta situació i que en síntesi són conseqüència d’un excés d’endeutament públic i privat als països més afectats. Guanyar temps facilita la solució dels problemes, però en cap cas n’és la solució. Per tant, el que serà decisiu de debò per superar les dificultats ara plantejades és que els països que formen la unió siguin capaços, durant els propers anys, d’aconseguir la convergència fiscal i, en darrer terme, econòmica, com a factors imprescindibles per garantir que la unió monetària sigui sostenible en el llarg termini.

AIXÍ, DONCS,
una conseqüència positiva de la crisi del deute sobirà en diversos països de la unió ha estat, sens dubte, els passos endavant fets en el camí d’una major i més consistent integració europea per assegurar la pervivència de l’euro. Però hi ha una altra conseqüència a la qual potser no s’hi ha dedicat prou atenció, però que, en la meva opinió, també tindrà un impacte força positiu en el futur immediat de l’eurozona.

Em refereixo a la depreciació de l’euro, que ha estat força significativa aquests darrers mesos, ja que no pot qualificar-se d’un altra manera una pèrdua de valor que, respecte al dòlar, ha estat superior al 15% en el que portem d’any.

Sens dubte, seria frívol saludar la pèrdua de valor de l’euro com una notícia inequívocament positiva per a l’euro, perquè a ningú se li escapa que aquesta depreciació té molt a veure amb els problemes esmentats que han generat desconfiança en el futur de l’eurozona i de la seva divisa. Dit això, però, també és cert que quan es produeix un impacte de forta magnitud com els que han afectat recentment l’eurozona, a més del dany central es produeixen efectes col.laterals que eventualment poden ser positius.

Aquest seria el cas de la depreciació de l’euro i del seu efecte sobre les exportacions. Els països perifèrics de l’eurozona, més enllà de la reducció de despesa ara acordada, només podran recuperar la seva solvència augmentant la seva productivitat i incrementat la seva competitivitat. Això és el que permetrà que les seves exportacions creixin per sobre de les importacions.

I, de cara a aquest objectiu, no hi ha dubte que un euro més feble és un factor decisiu que caldrà aprofitar a fons, tal com de fet ja s’està aprofitant a la vista dels augments percentuals interanuals de dos dígits que ja es comencen a produir en les exportacions d’alguns dels països afectats per la crisi del deute sobirà.

 redaccio@andorra.elperiodico.com