Per què en un país on fa anys que no veiem gossos vagant pels carrers hem normalitzat veure gats malalts, prims o ferits sota un cotxe aparcat? Per què ens escandalitzaria un gos abandonat al centre d’Andorra la Vella, però ens sembla paisatge urbà un grup de gats sobrevivint en males condicions darrere d’un contenidor?
A Andorra ens agrada explicar que som una societat moderna, ordenada, eficient. Hem transformat l’arquitectura pirinenca en complexes torres, hem instaurat un model econòmic per a grans fortunes, projectem una imatge internacional cuidada, civilitzada, prudent. I, tanmateix, convivim amb una realitat que preferim no mirar de front: la gestió precària —o directament inexistent— de les colònies felines.
No és un problema anecdòtic. És un mirall.
Fa dècades, veure gossos abandonats era habitual en moltes ciutats europees. Avui, en bona part de les ciutats, això és anòmal. Gràcies a lleis que imposen la identificació obligatòria, el control reproductiu, la recollida municipal i possibles sancions. El missatge social és clar i totalment incoherent: un gos vagant sol al carrer és una irregularitat però ni tan sols ens incomoda la presència dels gats.
Amb ells, en canvi, el relat canvia. Són “independents”. “S’espavilen”. “Sempre n’hi ha hagut”. Aquest conjunt de frases aparentment inofensives ha construït una normalització cultural del seu patiment. El gat de carrer no és percebut com un fracàs col·lectiu, sinó com un element més del paisatge.
Però cap societat avançada pot considerar normal que un animal domèstic —perquè el gat és una espècie domèstica— sobrevisqui sense control sanitari, amb reproducció desbocada i exposat a malalties, accidents i enverinaments.
La diferència no és biològica. És política.
D’altra banda, queda palès el silenci de l’agenda pública respecte a la gestió de colònies felines on fins al moment no apareix en discursos electorals. No genera titulars. No mobilitza debats parlamentaris. No divideix blocs ideològics. I, tanmateix, implica salut pública, convivència veïnal, despesa comunal, ètica i compliment normatiu (pràcticament inexistent).
Per què no entra en l’agenda? Perquè no hi ha pressió estructurada.
Perquè obliga a assumir que el problema no són els gats, sinó la inactivitat institucional i la manca de planificació.
Allà on s’aplica el mètode CER (Captura, Esterilització, Retorn) de manera sistemàtica, amb cens, seguiment veterinari i coordinació institucional, les colònies es redueixen progressivament i millora la convivència. Però el CER no funciona com un gest puntual ni com una fotografia per a xarxes socials. Exigeix continuïtat, pressupost i voluntat política.
I això és menys visible que inaugurar una plaça.
I vet aquí quan obviem una forma de maltractament que no necessita cops. És el maltractament per omissió. Quan sabem que hi ha animals malalts i no existeix un protocol clar d’actuació. Quan es tolera la reproducció incontrolada any rere any. Quan les persones cuidadores operen sense suport, formació ni cobertura legal clara. Quan la resposta institucional és reactiva i no planificada, en el millor dels casos.
No és només una qüestió animalista. És una qüestió de coherència social. Si hem assumit que un gos abandonat és inadmissible, per què no fem el mateix amb un gat? Per què la sensibilitat col·lectiva s’atura a mig camí?
La resposta és cultural, però també política: hem decidit que el problema és menor.
Ignorar la gestió estructurada no elimina la realitat. L’empitjora, podem titular-ho com “El cost de no fer res”.
Sense esterilització sistemàtica, les colònies creixen.
Sense coordinació, augmenten les queixes veïnals.
Sense protocols, proliferen actuacions improvisades.
I cada any es torna a començar.
El debat no és si ens agraden o no els gats. El debat és si acceptem com a normal que una espècie domèstica visqui i mori en condicions precàries davant la nostra indiferència.
A Andorra hem demostrat que podem professionalitzar la gestió pública quan decidim que un tema és prioritari. Hem regulat sectors complexos, hem modernitzat estructures, hem adaptat normatives europees. La capacitat hi és.
El que falta és decisió.
Potser la pregunta no és per què hi ha gats al carrer.
Potser la pregunta és per què no ens incomoda prou.
Les societats no es defineixen només pels seus indicadors econòmics, sinó per la manera com tracten els éssers vulnerables que depenen de les seves decisions. Els gats invisibles dels nostres carrers no voten, no fan soroll mediàtic i no generen rèdits immediats. Però són una prova silenciosa de fins a quin punt la nostra idea de progrés és completa —o selectiva.
El dia que la gestió ètica de les colònies felines entri de ple en l’agenda política, no serà només una victòria animalista. Serà el senyal que hem entès que avançar també vol dir no mirar cap a una altra banda.
