- El seu criteri, que va sofrir la incomprensió als Estats Units per un foto-llibre, no deixa indiferent a ningú
BELÉN PALANCO // Periodista
Amb l’ajuda del seu bastó de caoba, William Klein, una llegenda viva de la fotografia, va arribar amb passos curts a l’Auditori del Ministeri espanyol de Cultura, on va ser rebut amb aplaudiments calorosos pels assistents a la Trobada de Col.lectius Fotogràfics Euroamericans I.CO 2010 . Lluny de la seva voluntat, Klein es va convertir en l’estrella d’aquestes jornades que organitza el Govern espanyol, del 13 al 18 de maig, per difondre la labor de fotògrafs agrupats en col.lectius d’Europa i Amèrica i per tal valorar l’estat actual de la fotografia documental.
“Els joves em veuen com un heroi”, va confessar Klein, després d’haver estat literalment bombardejat per fotògrafs d’aquests col.lectius amb les seves càmeres i peticions d’autògrafs. L’admiració per la seva persona li va semblar “bé”, però “no em preocupa” a aquest fotògraf nord-americà que viu a París des de fa “uns 45 anys”. Un gran nombre de professionals que van assistir a l’I.CO –comissaris, editors i gestors culturals– coneixien William Klein de primera mà, quan estava en actiu, i es van mostrar disposats a explicar els seus records trucats per l’atzar memorístic.
KLEIN TÉ
tants anys com taques mostren la pell de les seves mans, pesades i de dits curts: 84. Li fallen les cames i, recentment, la memòria, però manté intactes qualitats com ara l’observació, la ironia, el judici crític i la curiositat. Klein sent molt jove va caure rendit no solament davant de la pintura i la càmera Leica –la seva primera càmera unida a una Rolleiflex, que va guanyar jugant al pòquer–, sinó també davant de l’amor de la seva vida: Jeanne Florin. Va conèixer la que seria la seva esposa el segon dia de la seva primera visita a París, quan “tenia uns vint anys”. Llavors es va quedar –malgrat d’algun període fora– per amor a Jeanne, que va morir el 2005. Aquesta llarga vida parisenca ha suavitzat el seu accent novaiorquès, li ha educat un paladar francès que concep els menjars regats amb un bon vi negre i amb un toc de mostassa i pebre i s’ha fet seguidor futbolístic.
El fotògraf va confessar ser seguidor del FC Barcelona. Li agrada Barcelona i també el tennis, sobretot, el joc de l’espanyol Rafa Nadal, a qui –va bromejar– li fallen les cames com a ell. Malgrat les seves dificultats per moure’s, el fotògraf no es va desprendre d’una petita càmera Leica digital i una desena de retoladors negres de punta fina que duia en una borsa negra. Per a Klein (Nova York, 1928), “tot el món pot ser un fotògraf, però ser un bon fotògraf és altra qüestió; és una llarga història”. “Jo miro”, va sintetitzar el fotògraf, que va acariciar la cara de qui el volia conèixer i va donar a entendre que amb la seva càmera va traduir en imatges el que fa amb les seves pupil.les: intuir els sentiments.
La pintura va educar des de petit els seus ulls, que exhibien un hal.lo blanc. Als 12 anys va convertir el museu novaiorquès MOMA pràcticament en la seva segona residència i la seva relació amb l’artista cubista Fernand Léger en la Universitat parisenca de la Sorbona el 1948, el va marcar. Per aquest motiu els seus primers passos van ser en la pintura, com el gran Henri Cartier-Bresson –el creador del terme el moment decisiu en fotografia–, però la va abandonar darrere de la fotografia, i fins i tot, entre 1965 i principi dels 80, es va bolcar en l’art del cinema.
Ara, que com resa la saviesa popular, El temps és savi, el criteri de William Klein, que va sofrir la incomprensió als Estats Units per Nova York –un foto-llibre clau en la història–, no deixa indiferent a ningú i si alguna cosa no li interessa, baixa la comissura dels llavis i s’encongeix de muscles.
Periodista. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
