Vint-i-set anys, del 1985 al 2012, encarregant-se de la direcció d’obres del temple expiatori senyer de Barcelona i de Catalunya, Jordi Bonet i Armengol (1925- 2022) ha deixat la seva empremta en el temple d’Antoni Gaudí (+1926), sens dubte, portant-ne el pes ideològic durant els anys més difícils del seu llarg periple: 140 anys fins a present. El seu pare Lluís havia succeït Gaudí a la Sagrada Família fins a l’any 1980 i el seu germà, també Lluís, en va ser el rector fins fa ben poc, de 1993 al 2018, moment en què l’arquebisbe de Barcelona nomenà l’actual, mossèn Josep Maria Turull, de fet cosí del polític i candidat a president de la Generalitat, Jordi Turull, ambdós nascuts el 1966. Tot queda a casa!
La tasca d’en Jordi Bonet haurà estat clau en uns temps en què l’obra de la Sagrada Família estava en entredit: un projecte monumental, amb pocs recursos i qüestionat en general per grans autoritats de l’arquitectura moderna barcelonina, com Carles Buïgas (+1979) o Ricard Bofill. El recent traspàs d’aquest últim va repercutir en la projecció de futur de l’escola del Roser de Sant Julià de Vilatorta, de factura modernista, que en aquests finals de curs va veure perillar la seva continuïtat. L’amenaça dels amos va fer sollevar aquest poble d’Osona en contra de la fundació Puig i Cunyer, ara presidida pel fill, Ricardo Bofill, qui va haver de reconsiderar la seva posició, davant la pressió social i política, on l’alcalde Joan Carles Rodríguez (1978), va prendre un pes determinant. Potser, tot plegat, un signe de la lluita del poble contra el capital.
Aquest tipus de conflictes socials, entre els treballadors i els empresaris a finals del segle XIX va motivar l’adquisició del gran solar enmig de l’eixample barceloní, a l’hora de dedicar un espai de llum i de pau al centre del tràfec de la ciutat, com finalment s’ha revelat el sentit de les intuïcions dels Devots de Sant Josep, promotors del temple, així com del relleu emprès per Antoni Gaudí amb el seu misticisme i la floritura d’intuïcions que empenyerien la construcció i l’alçament del gran símbol de la Barcelona del segle XXI.
No tan sols les dificultats econòmiques evidents han pesat en l’avenç del temple de la Sagrada Família, sinó també les de caire ideològic. El 1965, els arquitectes suara esmentats, juntament amb signatures com la de l’escultor Josep Maria Subirachs (+2014), qui més tard seria el designat per a confeccionar el conjunt de la façana de al passió, es pronunciaren en una carta a La Vanguàrdia perquè s’aturessin les obres de l’església dedicada a Jesús, Josep i Maria, argumentant la impossibilitat d’acabar un projecte com aquell. S’explica del mateix Buïgas que manava als seus estudiants de primer d’arquitectura, tan sols en arribar a la facultat, que projectessin un final digne per a aquell solar entre els carrers Mallorca i Sardenya; alguna cosa com una estació de tren, un teatre o una zona verda per als veïns. Resultat: la col·lecta popular d’aquell any per a les obres, recordem que hi havia un diumenge que la ciutat s’omplia amb gent amb guardioles a les mans, doncs el 1965 fou la més quantiosa de la història fins al moment, demostrant una vegada més que el poble volia la continuació de la construcció de l’església dels pobres, de la classe treballadora, de la gent del carrer, del barri, malgrat tots els malgrats.
Jordi Bonet va aguantar el tipus davant de tots aquests caps pensants, mentre ell es constituïa com el veritable profeta de la catedral de l’Europa postcristiana, la nova basílica de la ciutat comtal. Ell mateix en va lliurar les claus al papa Benet XVI en venir-la a dedicar el 2010, en aquella visita llampec de la qual tots guardem tants bons records, especialment gràcies a l’excel·lent producció de TV3, permetent que, fins i tot els que érem presents a l’interior, no ens perdéssim cap detall de la preciosíssima i significativa celebració. Davant de l’entusiasme, el clergat recordàvem al president de la Generalitat, l’Artur Mas, que aquella era la Catalunya real: contrastada, variada, diferent, admirada per la bellesa i consensuant la festa entorn de l’orgull no tant sols de Barcelona o de Catalunya, sinó de fet símbol del cristianisme europeu. No en va, aquest fou el motiu pel que els gihadistes la tenien al punt de mira dels atemptats del 2017.
Vaig tenir la sort de conèixer en Jordi Bonet el 2007, en la seva visita a l’església gaudiniana, projecte de fi de carrera, realitzada a la petita població de Vinyoles d’Orís, Osona, el 1955. Aquí va assajar els principis i volums que després aplicaria a Barcelona. De la mà del filantrop Josep Castells (+2013) de Sant Hipòlit de Voltregà, vàrem compartir una jornada densíssima, on en Jordi Bonet, fins i tot a la sobretaula, no perdia el temps: el vàrem haver de deixar pintar una estona les aquarel·les amb la pròpia saliva. D’aquelles quartetes, avui les torres de la Sagrada Família.
I és que per a Déu, no hi ha res impossible (Lc 1,37).
