“Si la persona que dorm amb tu no pot confiar en tu, per què hauria de confiar jo”.
La confiança no és un valor abstracte. És el fonament invisible que sosté les relacions personals, però també les professionals, les econòmiques i les socials. Quan aquest fonament es trenca en l’àmbit més íntim —la parella—, podem fer veure que no passa res en la resta d’esferes de la vida? O estem davant d’un símptoma clar del tipus de persona amb qui tractem?
Fer negocis és, en essència, un acte de confiança. Signem contractes, invertim diners, compartim informació sensible i assumim riscos basant-nos en una premissa bàsica: que l’altra part actuarà amb lleialtat i coherència. Però, què ens diu d’algú el fet que enganyi amb qui comparteix vida, llit i, sovint, projecte vital?
Alguns argumentaran que la vida privada no s’ha de barrejar amb la professional. Que una infidelitat és una qüestió personal que no té res a veure amb la capacitat de dirigir una empresa o complir un acord. És una postura còmoda. Però potser massa simplista.
Enganyar no és un accident. És una decisió sostinguda en el temps. Implica mentir, manipular i mantenir una doble vida. Requereix habilitat per construir relats paral·lels i sang freda per mirar els ulls algú que confia en tu mentre traeixes.
Aquestes capacitats, traslladades al món empresarial, no són precisament tranquil·litzadores.
Si algú és capaç de vulnerar el compromís més bàsic —el que ha assumit amb la persona que estima—, quin pes real tenen per a ell la paraula donada, la lleialtat a un soci o la responsabilitat envers els treballadors?
Això no vol dir que tothom que hagi comès un error sentimental sigui automàticament un mal professional. Les persones poden equivocar-se, penedir-se i canviar. Però també és cert que el patró de conducta importa. La manera com algú gestiona el poder, el desig i la temptació en la seva vida privada pot revelar molt sobre com gestionarà els diners, la influència o l’ambició en l’esfera pública.
Potser la qüestió no és si hem de jutjar la vida privada de ningú. Potser la qüestió és una altra: quan decidim amb qui fem negocis, quins valors estem disposats a tolerar?
Perquè al final, els projectes passen, els contractes s’acaben i els diners canvien de mans.
Però la reputació—la nostra i la dels nostres socis— és l’únic capital que realment perdura. I tu, amb qui tries fer negocis?
