El discurs d’Irene Montero sobre la immigració, pronunciat el 31 de gener de 2026 en un acte de campanya de Podemos a Saragossa, ha obert una ferida profunda en el debat públic espanyol. L’exministra i actual eurodiputada va defensar obertament la idea d’un «reemplaçament» polític i ideològic aprofitant la recent regularització extraordinària de centenars de milers d’immigrants irregulars, una mesura pactada entre el Govern i Podemos que podria beneficiar més de 500.000 persones, i va anar més enllà: «Ojalá teoría del reemplazo. Ojalá podamos barrer de fachas y de racistas este país con gente migrante, con gente trabajadora. Claro que yo quiero que haya reemplazo: reemplazo de fachas, de racistas, de vividores, y que lo podamos hacer junto a la gente trabajadora de este país, tenga el color de piel que tenga, sea china, negra o marrona».
Aquestes paraules no són una broma innocent ni una simple ironia mal entesa. Representen un perill real per a la convivència democràtica i la cohesió social a Espanya.
En primer lloc, el llenguatge utilitzat («barrer», «reemplaçar») evoca neteges ideològiques i exclusió sistemàtica. Encara que Montero ho presenti com un desig de substituir «fachas», un terme que avui s’aplica àmpliament a qualsevol persona conservadora o de centredreta, el missatge implícit és clar: certs sectors de la població autòctona són un obstacle que cal eliminar políticament mitjançant l’arribada massiva d’immigrants als quals se’ls promet no només papers, sinó també nacionalitat accelerada i dret a vot. Això converteix la immigració en una eina d’enginyeria electoral, no en una qüestió humanitària o econòmica.
En segon lloc, aquest discurs alimenta la polarització extrema i dona munició a l’extrema dreta. Quan una dirigent d’esquerres institucional demana explícitament «no ens deixeu soles amb tant facha» a les persones migrants i racialitzades, i proposa utilitzar-les per «barrer» milions de conciutadans, es reforça la narrativa conspirativa del «gran reemplaçament» que tant critica. El resultat és previsible: més desconfiança, més radicalització i una instrumentalització mútua que perjudica especialment els immigrants que només busquen viure i treballar en pau, sense ser vistos com a «vots anti-facha».
En tercer lloc, erosiona la integració real i el contracte social. Una societat cohesionada necessita respecte mutu entre natius i nouvinguts, no una visió on uns són «vividores» o «racistes» a substituir i els altres un instrument per assolir-ho. Quan es parla de «reemplaçar» segons ideologia o origen, es perd tota legitimitat moral per defensar una immigració ordenada i integradora.
Finalment, les conseqüències internacionals són evidents. Les declaracions han arribat a figures com Elon Musk, que les ha qualificat d’«abogar por el genocidio», generant una polèmica mundial que danya la imatge d’Espanya com a país madur i democràtic. Part de l’esquerra juga amb foc identitari, i això només beneficia discursos xenòfobs arreu d’Europa.
El perill no està en la immigració en si, sinó en convertir-la en arma de venjança política. Cal rebutjar qualsevol discurs que parli de «barrer» conciutadans, vingui d’on vingui. La democràcia no sobreviu a la idea que certs espanyols són sobrants i que cal substituir-los demogràficament. Espanya necessita diàleg, no enginyeria social divisiva.
