Moltes són les persones que volen que Catalunya sigui independent. La idea és ben atractiva. Un país petit, ben ordenat, una Catalunya-Ciutat amb totes les possibilitats d’un estat ben constituït… La miroia dels nostres noucentistes, aquella gent que volia un país avantguardista, culturalment ric, econòmicament avançat. Quin catalanista no vol això? Sobretot quan els exemples són països com Dinamarca, Noruega, Holanda… Països monàrquics, però que funcionen millor que la majoria de les repúbliques… Però aquest no és el tema. El quid de la qüestió, com gairebé tot a la vida, són les accions i les reaccions, la vida real, les geoestratègies, els interessos creats pels països existents amb els seus equilibris territorials, la caiguda del castell de cartes que suposaria la divisió territorial en qualsevol estat europeu de la Unió Europea (UE).
No em sembla descobrir res de nou quan afirmo que en qualsevol decisió política s’ha de ponderar els seus elements positius i els seus negatius i que de cap manera s’ha de prendre la decisió que comporta crisis econòmiques i socials insuportables per a l’equilibri d’un territori. Què vull dir amb tot això? Potser algú pot llegir que demano al ciutadà independentista català que renunciï al seu ideal. No, jo el que demanaria és aprofundir el que significa independentisme avui. Voldria marcar distàncies sobre el que significava ser un país independent al segle XIX, fins i tot a mitjan segle XX, sempre centrant l’anàlisi aquí i ara.
Bé, el meu plantejament és bàsicament el d’una persona que creu que la Unió Europea evolucionarà cap a, per entendre’ns, uns Estats Units d’Europa, que no ha de ser, ni de lluny, una còpia del que són el Estats Units d’Amèrica. Quan? Potser cap a finals del segle XXI, potser abans… En l’actualitat els Estats que conformen la Unió Europea tenen ja molt retallades les seves competències, la seva sobirania, sobretot en els temes de mercat, de l’economia, i avancen cap unes polítiques que tendeixen a mig i llarg termini a ser comunes pel que fa als equipaments socials, les polítiques exteriors, de defensa, fiscals i de defensa de la democràcia, liberal o social, com es vulgui veure. Es pot dir, doncs, que avui Espanya, per exemple, és un país independent a la manera que ho era al segle XIX o al segle XX? Crec que la resposta és negativa. Perquè, doncs, determinats sectors de la ciutadania catalana, opino, parlen de l’independentisme sense tenir en compte aquests factors? O és que més que independentisme com a objectiu, hi una ànsia de divorci de l’Estat espanyol?
Si el desideràtum és l’obtenció d’un territori català, que tingui reconeguda la seva cultura, les seves institucions, i que no es depengui en moltes coses essencials, de Madrid, perquè la gran reivindicació del catalanisme no hauria de ser la formació d’una Unió Europea federal on els Estats siguin només Estats federats i on sigui molt més senzill, encara que no fàcil, que Catalunya en sigui un? Com ho poden ser Còrsega, o la Bèlgica flamenca, o el nord d’Itàlia, o la Bretanya francesa, o Euskadi, o Escòcia… Complicat sí, però plantejat tot plegat d’una manera positiva, a favor d’una idea de construcció, d’un ens europeu poderós amb veu única davant del món mundial. I no només obsedir-se contra Madrid, contra una Espanya que no vol abandonar, avui per avui de cap manera, la seva potent jurisdicció sobre Catalunya.
A partir de la idea, i de la realitat consolidada, d’una Europa federal, amb totes les evolucions que calguin, crec que es pot trobar l’encaix de la Catalunya del futur amb total coherència amb les idees que inspiraven, torno a opinar, a Pi i Margall, Prat de la Riba, Francesc Macià o al president Companys. Defenso aquesta via política perquè la trobo positiva, de sumar esforços i cultures europees, superant d’una vegada una història continuada de guerres civils, internes i externes, dins del nostre solar europeu.
I per acabar l’article, demano sincerament perdó al meu lector per embarcar-lo en aquests jardins, però crec que s’ha de crear un clima positiu en tots els debats que tinguin per objecte divisions i estructuracions territorials, perquè el pitjor que es pot fer, una vegada més, és posar el cap sota l’ala.
