- Fa temps que ho dic: els nostres ‘polítics’ andorrans no en saben
ANTONI MORELL
Fa un temps el gran –per a mi– director francès Jean Paul Godard digué no sé on, però ho digué: “Grècia no deu res a Europa. ¡Nosaltres, sí! Li devem, a Grècia, la tragèdia, la filosofia, la ciència –¡i això està pagat amb res!–“.
I MÉS ENLLÀ
de la immediatesa de l’atzucac europeu i mundial, amb els grans responsables del caos financer i econòmic, lliures com isards, sense anelles, amb polítics (?!) com a mínim –a part dels corruptes, dels cràpules, dels incapaços– que llegeixen malament planes i planes prenyades de vent i de vacuïtat, a voltes frases com ara les de Godard, com a mínim, ens haurien de fer pensar.
Ben entès que no es tracta aquí de parlar de la desfeta econòmica grega i, potser no tan allunyada, de casa nostra. Només dic que si alguna cosa som –darrerament, en dubto…–, en gran part, és gràcies als grecs.
Avui, només tenen predicament els espectacles de masses (parlen, fins i tot, del darrer dictador espanyol…) i, malgrat això o gràcies al futbol dels determinats polítics, ningú dimiteix perquè les masses sempre seran masses, per aplaudir, malgrat no arribin a fi de mes.
Fa temps que ho dic: els nostres polítics andorrans no en saben, des de sempre. Haurien d’haver creat un estúpid tòtem, i si és de masses millor; ¡tòtem esportiu sobretot!, tipus “Barça, Inter, Madrid…”, on en lloc de plorar en silenci, es pugui un esbravar. Manca decisió dels nostres polítics andorrans, en aquest sentit. ¡Ai, Senyor! ¡No tenim cap mena de tòtem!
Per exemple, s’imaginen que un llest comerciant, com ara els contrabandistes de dins i de fora que han creat el nostre país, edités moltes samarretes amb el rostre de Jaume Bartumeu, de Joan Gabriel, d’Albert Pintat, de Marc Forné, d’Oscar Ribas, d’Eusebi Nomen, i si volen el dels Síndics… ¿es vendrien aquestes samarretes? Jo diria que alguna que altra, però poc més. Segurament a familiars o amics de tota la vida, per allò de dir: ‘Fixa’t una samarreta del Jaume, de l’Albert, de l’Eusebi, del Joan…’.
Aquest és, entre d’altres –ho penso des de fa anys–, el meu pensar, que és que vivim molt tancats –les muntanyes hi ajuden i la psicologia, també. Després noto moltes persones solitàries, angoixades…
I com que no tenim eixelebrats amb crisi profunda que puguin suar, individus que van amb calçotets darrera una bimba, ¡ens va com ens va! Ben entès, guanyant milions d’euros, i la massa, sense un sou, els aplaudeix frenètics, ¡plorant fins i tot! Aquí per desfogar-nos ataquem el Govern o l’oposició, siguin quins siguin. A altres llocs, ploren davant d’ídols de fang que guanyen milions d’euros anant descamisats darrera d’una pilota… ¡Ai!
També els que diuen “anem malament”. Aquests a mi no em preocupen, perquè el seu discurs és sempre (¿és discurs?) el mateix. No condueix a res i només porten obstacles i no permeten avançar.
Des del 1973 fins avui, sento la mateixa lletania, que depèn del diapasó del que mana (?!): “No anem bé”. Però cony –penso jo–, ells van de conya, ¿o no?
I vull ser molt lúcid i respectuós. Al cap de Govern, Jaume Bartumeu, després de la seva legítima justa fal.lera, li han tocat els anys més difícils: crisi general al món; i aquella Europa que ell defensava juntament amb el seu (?!) i meu (!) amic Oscar Ribas no té res a veure amb el que planejava el primer cap de Govern, ni les recomanacions de Sanuy, amic de Ribas.
Sí, és clar que sí, que torno a Godard, en el seu missatge subliminal, i ben entès de romàntic, de joves. Però m’agradaria que, com a brot d’un petit pi negre del nostre país, ens respectessin els de fora –respecte vol dir també molts errors–; però si no ens respectem nosaltres mateixos, ¿qui ho farà? Cony, ¿quina por tenim?.
Que som petits, humils, pacífics, que no tenim estudis, que també hem explotat (fins i tot algú ha assassinat) però hem acollit masses, (individus o persones) perquè necessitàvem mà d’obra barata i ells fugien dels seus països, com la meva mare i tants altres, a Espanya, i altres creuaven Envalira, a terres de França.
Jo sóc fill d’una dona emigrant, ¡i ja m’ho sé! ¿Una boutade o una realitat, el que deia Godard? M’agrada pensar en la dignitat, en la història, en el dret, en la justícia i en el respecte de la persona humana. Tal com va fer Grècia –i nosaltres petits i humils, també–, malgrat errors, som fills d’un gran dret com és el Dret Romà. ¡No!: quan hi ha turbulències no s’ha d’abandonar l’avió. ¿O sí?
L’àvia, la padrina, Grècia i altres d’un costat o altre, han entrat en dificultats, com gairebé tot el món. Només cal pensar que un milió de persones passen fam. I nosaltres, jo el primer, tan panxo, però jo mai no avortaré de Grècia. Seria estroncar la meva vida. Godard, penso que té raó. I la vella, bella i autèntica An- dorra, la de les persones, també. No, no, no és una boutade, ni Andorra, ni Grècia, ni Godard.
Escriptor. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
