Què és millor, creure que les persones som egoistes o que, al contrari, som altruistes i generosos? Què és més encertat, pensar que la gent és dolenta o que és bona per naturalesa? Què passaria si una colla de nois joves es trobessin de sobte en una illa deserta? Com reaccionarien davant la solitud, la falta de recursos, la manca de lleis i d’organització? No ha tractat prou la literatura, el dret, la filosofia i l’antropologia aquestes qüestions? Les notícies de cada dia solen ser dolentes: morts, assassinats, guerra, fam, abusos, violacions, injustícies, etcètera. Rutger Bregman (1988) aconsella tancar la tele i dejunar d’aquestes informacions tòxiques. La gent és molt millor del que sembla, si no el món no s’aguantaria i ja se n’hauria anat pel pedregar en un tres i no res.
La humanitat, una història d’esperança desenvolupa una sèrie d’històries il·lustrant la immensa generositat de les persones comunes, de quina manera les calamitats fan sorgir el millor de nosaltres mateixos, com els joves posats en situació d’emergència esdevenen capaços d’organitzar-se i sobreposar-se. Gairebé es podria dir que una mica de gana, una mica de fred, una mica de son, una mica cansament ajuden a pujar millor.
Per contra, les arrels de la idea que els éssers humans són egoistes per naturalesa i governats interiorment per l’interès personal es troben enterrades en el pensament d’Occident: de Maquiavel (+1527) a Hobbes (+1679), de Freud (+1939) a Dawkins (1941), de Nietzsche (+1900) a Harari, qui ha dit sobre Bregman que «li ha fet veure la humanitat amb una perspectiva fresca». Aquest últim, esdevingut famós aquests darrers anys per les seves propostes posthumanistes, en realitat projecta un reduccionisme antropològic preocupant. Bregman intenta ser més modest i sobretot realista. Partint d’una lectura de la realitat en clau positiva, mirant de desfer falsos mites, torna a la història autèntica, remunta fins a les fonts originals i descodifica mentides massa assumides com a certes.
La humanitat, la seva obra, està configurada a partir de les històries humanes concretes i contrastables: des de la sorprenent per inesperada reacció als bombardeigs de la II Gran Guerra per part dels londinencs; passant per la catàstrofe d’Auschwitz, amb la contundent irrupció del mal en la història i la recerca de les causes de tant mal i sofriment. L’autor enfoca com, a partir de la pretesa empatia amb els semblants; amb el mal ús del poder i la il·lustració com a entronització de la raó racional, persones bones acaben duent a terme accions horribles i malignes. Per contra, la gent deixada a ella mateixa és capaç d’organitzar-se, de treure el millor en situacions de calamitat, oferint ajuda solidàriament.
En canvi, a la que sorgeix un líder malaltís, psicòpata de llibre, es digui emperador, tsar, Hitler o Putin, per molt que no tingui dictat un diagnòstic, les mateixes persones, per pura pressió de grup, es deixen dominar i es disposen a seguir ordres, per molt que no hi estiguin d’acord, siguin absurdes o directament inhumanes. La jerarquia se sol respectar, més per poder i coacció del grup que no pas per comprensió i adhesió de cor: en la multitud hi ha el pecat. L’autor assenyala com els soldats de les grans guerres mundials més aviat han tingut dificultats sempre de disparar a l’altre cara a cara. La destrucció i la mort han de venir de lluny, asèpticament, amb l’atac de bombes o foc de morter. En aquest capítol, resulta interessant comprovar com, per iniciativa pròpia, la nit de Nadal del 1914, els soldats atrinxerats d’ambdós bàndols varen sortir dels seus amagatalls per celebrar conjuntament amb els seus enemics el naixement de Jesús, brindant amb xampany, convidant-se a tabac, cantant nadales i intercanviant bons desitjos en alemany, anglès, flamenc i francès. Tan sols les ordres dels superiors, entestats a continuar la primera gran guerra, van aconseguir que l’endemà es continués disparant en el camp de batalla. «El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament», que diria Lord Acton (+1902).
Després de passar per les illes de Pasqua i la del Senyor de les mosques, el fals mite del Nobel William Golding (+1993), arriba a l’emocionant capítol de la reconciliació a Sud-àfrica, amb el protagonisme dels bessons Viljoen, impedint una guerra civil entre els bòers afrikaners i els negres zulús poc abans d’aquelles primeres eleccions realment democràtiques de l’any 1994, que havia de guanyar Nelson Mandela (+2013). El relat de Bregman, realment extens, acaba amb deu màximes, per seguir el camí del bé, de la reconciliació, de la fraternitat i de la pau mundial: cal pensar bé i millor el futur, perquè allò que es pensa i es desitja s’acabarà complint. En definitiva, un autor a seguir, de pensament realista, positiu i propositiu per a repensar el nostre món i fer-lo millor.
Al cap i a la fi, allò que pensem, desitgem i creiem acabarà fent-se realitat. Valdrà més viure en l’optimisme i en la confiança.
