L’FC Andorra està travessant una dinàmica irregular aquesta temporada. Cinc victòries, dos empats i nou derrotes són els resultats que ha aconseguit el conjunt d’Eder Sarabia en aquestes primeres 16 jornades de LaLiga Hypermotion. Aquests 17 punts recaptats pels tricolor i una actual 18a posició que ocupen en la classificació, a tan sols un punt del descens, han aixecat des de fa setmanes dubtes, teories, crítiques i reflexions envers com és que l’equip revelació de la temporada passada, que va aconseguir finalitzar el seu any de debut en la categoria de plata del futbol espanyol sent el millor de la resta (és a dir, assolint la posició més alta, 7a, després dels equips classificats pel Play-Off i l’ascens), estigui actualment lluitant de forma tan perillosa contra el descens. En aquest article voldria exposar un parell de punts de com personalment estic entenent la situació actual de l’FC Andorra i de la percepció subjectiva de quins possibles problemes podrien estar afectant jugadors, entrenador i directiva.
D’un plantell sorprenent d’última hora a un renovable i amb potencial, però decepcionant/ L’FC Andorra va començar l’any passat amb un equip conformat quasi a última hora del mercat de fitxatges i limitat pel cartell de ser un acabat d’ascendir i havent de tirar molt de cessions per a omplir posicions al terreny de joc amb una qualitat òptima apta per a la segona divisió. I si bé aquelles circumstàncies podrien semblar que els tricolor arribaven amb una sabata i una espardenya a la categoria de plata, el cert és que la configuració de l’equip per a la 22-23 va donar els seus fruits, sent l’equip revelació de la passada campanya per esdevenir un acabat d’ascendir que era capaç de desenvolupar un joc vistós i d’alta qualitat, assolint una més que notable 7a posició. Cedits com Marc Aguado van donar més resultats dels que s’esperaven i això va provocar un augment del hype pel futur de l’equip del Principat.
Aprofitant el fort impacte de l’anterior temporada i havent-hi sobreviscut de forma quasi excelsa el seu primer any al futbol professional, l’FC Andorra va tractar de configurar un plantell de futur i progrés per tal de ja no només salvar les circumstàncies del moment, sinó crear un model de creixement a llarg termini. L’entitat tricolor va poder fer uns fitxatges inspirats en figures joves i prometedores a qui se’ls oferia experiència professional de qualitat en un projecte amb unes perspectives de creixement no limitades. Amb aquesta proposta, jugadors com José Marsà, Dani Martín, Álex Calvo o Pablo Moreno aterraven al Principat sent propietat de l’FC Andorra. Així es disminuïa més la política de cessions, tot i ser encara molt d’hora per apartar-la de forma absoluta, amb les incorporacions d’Anderson Arroyo, Iker Benito o Julen Lobete. Amb ells, el conjunt d’Eder Sarabia continuava explotant una imatge de club ideal perquè joves promeses poguesin forjar-se a foc en el futbol professional.
Com hem vist, aquesta temporada l’FC Andorra volia fer un gran salt qualitatiu en l’aspecte de configuració de plantilla, posant peces clau per a un model progressiu amb joves jugadors de gran qualitat que s’anirien tornant millor amb el pas dels partits i les temporades. Tot i així, aquesta primera volta està sent molt decebedora pels resultats que ja hem vist sumat al fet que s’esperava que, tot i que les noves incorporacions esmentades estan pensades perquè vagin creixent a mesura que acumulen pols a les botes, es pretenia que els jugadors presents tinguessin una qualitat que permetés mantenir un ritme competitiu o, almenys, similar al de l’any passat. Això, de moment, no està sent així.
Tot i que els resultats actuals i la performance que han mostrat algunes d’aquestes joves promeses no compleixen amb les expectatives, s’ha de recordar la idea principal d’aquesta política de configuració de plantell: un equip jove amb gran potencial que vagi creixent a mesura que passin els partits i les temporades. I si bé no estic justificant la posició actual de l’equip amb la promesa que els futbolistes tricolor esdevindran molt millors amb el pas del temps, convé tenir molt al cap aquesta idea de projecte per entendre l’FC Andorra.
Nostàlgia dels antics que perjudica els nous?/ Un cop explicat això, vull compartir una reflexió que vaig tenir la setmana passada arran de les declaracions del lateral esquerre, Diego Pampín. En aquestes, el lateral feia la sensació a qui li preguntava que estava intentant respondre d’una forma tan políticament correcta que li costava explicar-se en gran mesura, a més de fer algunes declaracions com que la paciència pels nous fitxatges dura «fins a un cert punt» i després afegir que «hi ha coses que podíem fer la temporada anterior que ja no les podem fer pel tipus de jugadors» nous que s’han incorporat a l’equip.
A partir d’aquestes declaracions i pels rumors que corren, podria ser que els futbolistes més veterans estiguessin defraudats amb les noves incorporacions i que trobessin a faltar en excés jugadors que van tenir un gran impacte tant dins com fora del camp, com és el cas de Marc Aguado. Aquest fet podria també estar dificultant l’adaptació dels nous fitxatges davant d’un bloc ja configurat que té massa nostàlgia d’antics companys que ja no vesteixen la samarreta tricolor.
Una lliga i un equip més competitiu del que pensaven/ Tot sigui dit, aquesta no pot ser una casuística que expliqui per complet el rendiment que estan oferint. Un exemple és el de José Marsà, qui la seva performance no encaixa en absolut amb les altes expectatives que va aixecar el seu fitxatge. En aquest cas en concret, també seria possible que la pressió de ser cridat com el substitut d’un dels millors jugadors de la temporada passada com va ser Mika Marmol estigui afectant també el central. Però també podria ser que alguns jugadors pensessin que, amb la seva qualitat individual, que la tenen, no els costaria grans esforços poder fer-se amb un lloc a l’11 titular i destacar en l’escenari de LaLiga Hypermotion, i que amb poc podrien fer molt. Si aquest fos el cas, amb el que hem vist en aquestes últimes jornades, els futbolistes s’haurien d’haver donat ja compte que la segona divisió és molt més competitiva i que també existeix una forta competitivitat dins de les alineacions d’Eder Sarabia. Però també la mentalitat és un gran factor que afecta molt més del que pensem en un esportista. Per això, penso que, si alguns jugadors van entrar amb aquesta visió, els pot estar costant en gran mesura el fet de poder extreure el seu potencial. H
