En una entrevista recent el ministre de Territori i Habitatge, el senyor Víctor Filloy, assegurava que un desenvolupament accelerat de l’habitatge de preu assequible esdevindria un problema. Bé, aquesta afirmació encaixa amb les polítiques plantejades pel Govern en matèria d’habitatge, sempre tèbies, i on constantment la problemàtica és malentesa, a més ser la majoria polítiques liberalitzadores contràries a l’objectiu que hauria de tenir una política real de facilitació de l’accés a l’habitatge i de compensació dels cicles econòmics d’aquest bé. Però sabem que aquest no és un bé qualsevol, sinó un dret, i l’habitatge de preu assequible és, en aquest context, principal.
Procuraré, en aquest espai, explicar de nou per què cal més habitatge de preu assequible i per què cal desenvolupar-lo amb certa velocitat. Aquesta velocitat no és, en tot cas, incompatible amb la planificació pel dret a l’habitatge -planificació que hem reclamat en tota ocasió i que vam poder introduir a la legislació l’any 2020-, fins i tot el ministre estarà d’acord amb mi en plantejar l’inici de múltiples projectes d’habitatge de preu assequible a data d’avui, mentre finalitzen, en paral·lel, els treballs de planificació, doncs aquesta planificació ja comptaria amb els primers projectes.
El desenvolupament de projectes d’habitatge de preu assequible és necessària perquè, en primer lloc, és un tipus d’habitatge que «s’extreu» del mercat, és a dir, que surt del mercat pel seu component públic. En sortir del mercat aquest habitatge ja no es troba sotmès a la lògica de l’oferta i la demanda, la qual cosa permet que no es trobi subjecte a les alces o a les caigudes del preu, mantenint un preu estable i adequat a les necessitats de les famílies treballadores.
Que l’habitatge de preu assequible no es trobi sotmès a la lògica de mercat no significa que no tingui impacte sobre ell. Si parlem en termes d’oferta i de demanda -i ho faig per fer-me entendre per aquells que el contemplen només en aquests termes- l’habitatge de preu assequible, en sortir del mercat, alleugereix una part de la demanda, ja que fraccions d’aquesta, corresponents a la classe treballadora, troben en el preu assequible una oferta ajustada a les seves necessitats. Aquest alleugeriment de la demanda provoca -per un efecte virtuós de mercat- que l’oferta d’habitatge destinada per prestacions als treballadors, però que actualment està sobrevalorada per l’efecte d’arrossegament del mercat d’alt standing i de luxe, torni al preu que per prestacions li correspon i esdevingui, d’aquesta manera, assequible per a les majories socials. Això és fragmentar el mercat, la qual cosa és servicial a l’objectiu de possibilitar i facilitar l’accés a l’habitatge.
Totes les accions que hagin de permetre materialitzar el dret a l’habitatge passen per comprendre acuradament el problema, per plantejar-lo en els seus termes ajustats. L’aposta per l’habitatge de preu assequible no pot passar només per determinar el rang de les famílies que hi podran accedir, ni per publicitar les bones intencions durant un temps indefinit que encavalca legislatures. Acció directa i convenciment, recursos i estratègies en detriment de discursos i promeses, i sí, desenvolupament de projectes de preu assequible, perquè només aquests garanteixen l’assequibilitat. La resta d’accions liberalitzadores eviten la materialització del dret a l’habitatge, simplement engreixen l’oferta i eixamplen els marges de guany.
