Al Clot d’Emprivat ja no hi queda espai gairebé ni per respirar. Potser és per les torres, o potser és per la permissivitat d’un comú amable –diguem-ho ja sense embuts– amb l’especulació immobiliària, que mira cap a una altra banda mentre les grues redibuixen l’skyline d’Escaldes-Engordany i, de pas, ingressa les taxes de construcció que aquestes promocions generen per equilibrar els seus pressupostos anuals.
Allà on hi havia un dels darrers espais verds del centre de la parròquia s’aixecarà aviat una altra torre. No ens enganyem, però: la responsabilitat no és de qui en demana el permís per construir-la, sinó de qui l’autoritza i manté un Pla d’Ordenació Urbanística que no vol o no s’atreveix a tocar. Rosa Gili, que tant havia carregat contra “les torres que desfiguren la parròquia”, és avui la Cònsol que les permet.
Gili ha reconegut que «al Clot d’Emprivat hi haurà com a mínim quatre torres de més de vint plantes» i que «no es pot fer res perquè els projectes ja estaven presentats». El comú se’n renta les mans com Ponç Pilat, mentre passa la responsabilitat als qui governaven fa dos mandats. Amb el vistiplau de Gili, l’especulació s’imposa, els últims espais verds desapareixen i Escaldes-Engordany es transforma a pitjor.
Si això passa sota l’autoritat del comú, què podem esperar dels socis de la majoria? Cerni Escalé, de Concòrdia, declarava no fa gaire que “la manca de contundència contra l’especulació immobiliària acaba provocant un increment de preus” i que les mesures actuals són “irrisòries”. Una reflexió encertada… fins que recordem que el seu partit governa un dels comuns on més torres s’aixequen.
Les paraules volen, senyor Escalé, les grues, no. Concòrdia fins i tot va presentar una proposició de llei contra l’especulació. Un text noble, carregat de bones intencions, d’aquells que fan quedar bé a qualsevol tribuna. Però la coherència política no s’escriu en un PDF, es practica al territori. I al Clot d’Emprivat, la proposició s’ha traduït en més formigó, més densificació i menys espais verds, amb l’autorització d’un govern comunal on participa Concòrdia.
El més irònic és que els mateixos que clamen contra “el creixement urbanístic descontrolat” governen avui una parròquia que sembla un parc temàtic de la densitat. I encara tenen la barra de parlar d’habitatge assequible, mentre permeten la venda de pisos a 12.000 € el metre quadrat. A Escaldes-Engordany, la paradoxa ja forma part del paisatge urbà, com les grues.
I el PS, l’altre soci de la majoria? És avui un reflex perfecte del paisatge que ha contribuït a crear amb un fonament que trontolla. Mentre una consellera intenta sostenir el relat, l’altre conseller se’n va al grup mixt, i el partit es dedica a fer la rosca a Concòrdia per mantenir la façana. Les torres creixen i la majoria comunal s’enfonsa en les seves pròpies runes. Han passat de voler aixecar habitatge assequible a justificar el luxe vertical.
Això no va de promotors ni d’inversors, això va dels qui haurien de redefinir aquest marc i no ho fan. Va d’un comú que es presentava com a “renovador”. I va de dos partits, Concòrdia i PS, que denuncien el que toleren quan els convé.
Al final, la Torre Kylat no és només un edifici, és un símbol. La demostració que, a Escaldes-Engordany, el discurs polític s’eleva tan alt com el formigó i cau amb la mateixa rapidesa que el ciment fresc. L’absència dels nens que abans jugaven al parc ja explica el país molt millor que qualsevol programa electoral.
A Escaldes-Engordany sobren torres, discursos buits i la frase que ho justifica tot: “No es pot fer res.” I, efectivament, no han fet res.
