Ateu es confessava un gran director de cinema com fou Pier Paolo Pasolini (+1975), recordat per la seva gran pel·lícula de L’Evangeli segons Mateu del llunyà 1964, però que forma part de l’imaginari col·lectiu. Però escoltant el que deia, no m’atreveixo a dir tant. Potser ell se’n confessava, perquè no era practicant, perquè no seguia el pensament de l’Església. No obstant això, la seva experiència de Crist era d’una profunditat sorprenent. En efecte, quan se’l feia abundar en la qüestió argumentava: «Jo no crec que Crist sigui el fill de Déu, perquè no soc un creient, si més no en la consciència. Però crec que Crist és diví; és a dir, crec que la seva humanitat és tan elevada, rigorosa, ideal, que va més enllà dels termes comuns d’humanitat. Per això dic poesia, una eina irracional per a expressar el meu sentiment irracional per Crist». I continuava en unes declaracions del 1962, parlant de com poetitzava la nova pel·lícula, deia: «Els diàlegs han de ser els de sant Mateu, sense ni una frase més d’explicació o de connexió; perquè cap imatge o paraula inserida no pot estar mai a l’alçada poètica del text, la que m’inspira tant d’entusiasme. I és una obra de poesia la que vull fer. No és una obra religiosa en el sentit actual del terme, ni una obra d’alguna manera ideològica».
Què significa, doncs, ser fill de Déu? És clar que no és un privilegi, com del qual semblava que gaudien els fills dels déus mitològics dels grecs i dels romans, com explica meravellosament el díptic Percy Jackson (Ch. Columbus, 2010). Tampoc no consistirà en un tracte de favor, de la potència i els poders a demostrar per algú que ve de més amunt. Sant Pau ja parlava d’aquestes genealogies de mai acabar, que tan sols porten disputes, polèmiques i fomenten discussions, en comptes de servir al pla salvador (1Tm 1,4;Tt 3,9).
Més aviat, tornem a Pasolini, remarcant la personalitat, el caràcter, les paraules i les obres de l’home Jesús, en el sentit que la seva humanitat esdevé tan elevada, rigorosa i ideal que supera els termes comuns, de tal forma que esdevé una història impossible, perquè ningú no l’hauria pogut imaginar, ni tan sols escriure, si no reflectís la veritat. Un admirat teòleg com el jesuïta Gonzàlez Faus (1933) s’expressava semblantment dient que Jesús, de tant humà, tan sols podia ser Déu. És en la humanitat de Crist on es poden trobar els vestigis de la redempció divina. La fe provindrà de la descoberta personal d’aquesta veritat; com a do de Déu, certament, però sempre corresponent a una recerca única i intransferible de les respostes a les preguntes existencials, vives i eficaces de la vida. No serviran respostes enllaunades, ni frases doctrinàries, sinó únicament arribar a respondre el que un es demana en el més pregon.
Jesús de Natzaret certament és el fill del Déu que fa ser i que deixa ser a un món autònom, regit per unes lleis de la natura, prèviament inscrites en el cor de la matèria i de l’energia, on esdevé possible el desenvolupament de certes llibertats personals, en la plenitud vital, enmig dels atzars i dels conflictes de les passions humanes. En aquest sentit, la pandèmia no s’experimenta ja com un càstig, sinó com una conseqüència de dinamismes com el natural i el social, amb la mutació dels virus, les aglomeracions humanes i els viatges excessius. Més enllà dels esdeveniments dolorosos de la història, aquest Déu és el que rescatarà les víctimes del mal, que a fi de comptes som tots nosaltres, per escriure recte amb les línies torçades que li fornim. Recordarà la Saviesa que els pensaments humans no són els de Déu: «Qui pot conèixer els pensaments divins? Els raonaments dels mortals són insegurs i incertes les nostres previsions» (Sv 9,13-18).
Demanem-nos per un moment si els musulmans són fills de Déu? O bé els budistes? O bé els practicants de les religions tradicionals? Depèn de qui respongui, tindrem un resultat o un altre. Els cristians diríem immediatament que sí, ni que fos de forma un tant condescendent: considerem que tot ésser humà porta en si una guspira divina (Gn 2,7), que ha estat redimit per Crist i que està cridat a la plena comunió amb Déu. Però musulmans, budistes o animistes dirien que no, perquè no els entra al cap que hi pugui haver una relació de filiació entre Déu i la humanitat. Si bé als budistes o als hinduistes no els costa admetre la divinitat de certs personatges, en canvi per als musulmans és impensable que un home, i encara crucificat, pugui redimir la humanitat; molt menys que es pugui considerar fill de Déu. Seria una blasfèmia insuportable (Mt 26,65). Els valors cristians, dels que es reclama la seva universalitat, potser no són tant estesos com cabria pensar.
Des d’aquesta humil columna, m’atreveixo a demanar que deixem que Déu sigui Déu, un Déu veritable, el de Crist, que encara ens cal descobrir i deixar significar la vida (Jn 14,6).
