En ple segle xviiiè Benjamin Franklin –el més brillant dels pares fundadors dels Estats Units efígie del qual apareix als bitllets de 100 dòlars– va afirmar que en aquest món res és cert a excepció de la mort i els impostos. Franklin, a més de ser un destacat polític, científic, editor, inventor i diplomàtic, va exercir d’economista en el seu temps lliure. L’aforisme que ens va llegar respecte que el pagament d’impostos és ineluctable hauria de ser un consell pràctic per a tots el contribuents.
No obstant, actualment hi ha ciutadans que intenten fugir d’estudi de la seva obligació de contribuir a les despeses publiques mitjançant el pagament dels impostos d’acord amb la seva capacitat econòmica com preceptua l’article 31 de la Constitució espanyola. Per a eludir el pagament dels seus tributs, alguns personatges famosos han recorregut a la creació de sofisticats entramats societaris, fet que demostra una notable imaginació i esforç; això em fa venir a la memòria un aforisme de John Maynard Keynes que amb el seu fi sentit de l’humor britànic va declarar en certa ocasió: «Evitar els impostos és l’únic esforç intel·lectual que té recompensa».
Cal assenyalar que s’entén per frau fiscal qualsevol conducta de l’obligat tributari que, vulnerant un precepte tributari, suposi un perjudici econòmic per a la Hisenda Pública. Aquesta conducta pot ser perseguida bé per via administrativa per l’Agència d’Administració Tributària, o també per via penal. Quan supera la quantia de 120.000 euros, es considera delicte fiscal, i pot ser sancionat amb penes privatives de llibertat, mentre que quan no la supera es tramita com a infracció administrativa i se sanciona amb multes.
Cal tenir en present que des de l’àmbit internacional s’ha treballat amb intensitat per millorar la lluita contra el frau fiscal, tant des dels diferents Estats com des d’organismes internacionals, per la qual cosa en la última dècada s’ha avançat molt en la lluita contra el frau, l’elusió i el blanqueig de capitals, ja que sense cooperació internacional no és possible actuar amb eficàcia davant un fenomen globalitzat, atesa la seva complexitat.
Recentment, ha sortit a tots els mitjans de comunicació la notíciaelusión que l’Audiència Nacional portarà a judici als populars actors Imanol Arias i Ana Duato per un presumpte frau milionari a Hisenda comés a través de societats instrumentals. No ha estat cap sorpresa ja que fa alguns mesos que la Fiscalia Anticorrupció havia presentat el seu escrit d’acusació en el qual reclama pels suposats delictes comesos pels protagonistes de Cuéntame cómo pasó un total de 27 anys de presó per a Imanol Arias i de 32 anys per a Ana Duato.
L’opinió pública no acaba d’entendre les elevades penes de presó que sol·licita la Fiscalia, quan el cèlebres actors no han comés cap delicte contra les persones ni contra el patrimoni; això ha despertat un sentiment de llàstima i solidaritat en molts seguidors de la sèrie televisiva. Ara bé, molta gent desconeix que el nostre Codi Penal tipifica els delictes contra la Hisenda pública que, segons el Tribunal Suprem, és alguna cosa més que deixar de pagar ja que implica un cert component d’artifici, ardit o engany. A més, el Tribunal Suprem en una sentencia del 2005 va assenyalar que qualsevol frau tributari suposa un greu atemptat contra els principis constitucionals que imposen la reial i lleial contribució al sosteniment dels serveis socials i les càrregues publiques, i que no pot oblidar-se que la justificació de la pena específica radica en la inadmissible vulneració dels principis de solidaritat tributària inexcusables en una societat democràtica. El judici que es durà a terme contra els dos famosos actors pot ser un avís per a navegants o millor dit per als deutors tributaris perquè s’ho pensin dues vegades i no intentin defraudar a Hisenda mitjançant entramats societaris opacs amb fins fraudulents; i faran bé de tenir sempre present l’aforisme de Benjamin Franklin.
Ara bé, existeixen nombrosos precedents de personatges famosos que han intentat defraudar a la Hisenda espanyola. Un cas paradigmàtic és el del futbolista Leo Messi, condemnat a 21 mesos de presó per tres delictes fiscals i per defraudar 4,1 milions d’euros al Tresor Públic. El denominat «Cas Messi», que va tenir lloc fa només uns pocs anys, sembla que ja ha estat oblidat per part de l’opinió pública, i la sentència que el va condemnar no ha servit per escarmentar a d’altres famosos sobre el fet que és molt perjudicial intentar defraudar a Hisenda. Encara que el «Cas Messi» pot ser objecte d’una tesi doctoral i figurarà als tractats de jurisprudència, permetent crear un precedent judicial que eviti que els acusats d’un delicte fiscal, sense coneixements tributaris acreditats, i que hagin delegat en tercers l’administració dels seus negocis, puguin sortir impunes. Així doncs, la sentència va ratificar la doctrina jurisprudencial que afirma que l’actitud de qui es manté en una situació de «no voler saber» integra la denominada «ignorància deliberada», que permet la imputació subjectiva de la conducta delictiva, tot descartant la tesi de la defensa del futbolista, que pretenia fer servir com a eximent la ignorància del jugador, i obtenir del tribunal l’exoneració de la conducta delictiva.
Un altre punt és la reacció del FC Barcelona, que va intentar impulsar una insensata campanya per rentar la imatge del famós futbolista amb l’etiqueta #TodosSomosLeoMessi. La posada en marxa d’aquesta campanya a les xarxes socials per donar suport a la seva gran estrella va ser una errada colossal del Barça que algun dia podrà figurar als manuals de relacions públiques com a model d’allò que no s’ha de fer. En lloc d’aprofitar el pas del temps perquè l’assumpte es refredi i confiar en l’oblit dels mitjans de comunicació i de la societat, el Barça va impulsar un intent digne de la novel·la de George Orwell 1984, per manipular l’opinió pública. Però van anar per llana i van sortir esquilats, ja que nombrosos intel·lectuals, periodistes, esportistes, polítics, actors, escriptors i juristes –molts d’ells reconeguts culés de tota la vida– van mostrar el seu rebuig a aquest intent de rentar la imatge de Messi.
Inclús el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), va demanar al FC Barcelona que donés marxa enrere a la seva campanya de suport a Leo Messi a les xarxes socials i va qualificar d’irresponsable la reacció del club. Els tècnics d’Hisenda consideren a més que l’eslògan de suport llençat pel club blaugrana, que diu «Tots som Messi», suposa l’antítesi de la campanya «Hisenda som tots», que tracta de conscienciar a la ciutadania de la importància de pagar impostos. Gestha va asseverar que una entitat com el FC Barcelona, amb tanta projecció a tot el món, hagi llençat una campanya d’aquesta mena no només és desafortunat, sinó que a més ha fet un mal servei a la pedagogia fiscal que és tan necessària.
D’una altra banda, em ve a la memòria el primer cas d’una famosa que va ser condemnada a Espanya per delicte fiscal: Lola Flores. Al 1987, la cantant folklòrica va ser processada per delicte fiscal, per no haver pagat 48 milions de pessetes a Hisenda. Recordo com si fos ahir que la Faranona va admetre públicament la seva culpabilitat i, entre plors, va declarar als mitjans que, si bé era cert el seu delicte amb Hisenda, l’havien escollit per ser un personatge popular per enviar un avís a navegants. A més, va demanar a Felipe González que li donés un cop de mà per alleujar la seva situació. Finalment, la gran Lola va ser condemnada a pagar una multa de 28 milions de les antigues pessetes (uns 168.000 euros); la bailaora se’n va sortir força bé, ja que el fiscal sol·licitava dos anys i un mes de presó, multa de 96 milions de pessetes i una indemnització de 52 milions de pessetes per a l’Estat.
