Quan es parla de reagrupament familiar a Andorra, sovint es fa com si fos només una qüestió administrativa. Uns requisits, uns números, uns terminis. Però el que estem veient en alguns casos recents demostra que el problema és molt més profund i que, de fet, posa al descobert una realitat que fa temps que tenim davant, però que costa d’afrontar.
Hi ha mares i/o pares que treballen, que viuen aquí amb els seus fills, i que, tot i això, no poden complir els requisits econòmics del reagrupament familiar. En alguns casos, això els ha obligat a enviar els nens durant sis mesos al país d’origen, com ara a l’Argentina, i després tornar-los a portar. No perquè no vulguin fer-se’n càrrec, sinó perquè simplement no arriben al mínim que se’ls demana.
I aquí hi ha una pregunta que no podem esquivar. Si una mare o pare no arriba als ingressos exigits per poder viure amb el seu fill, què ens diu el sistema? Doncs que amb aquests salaris no es considera possible sostenir una família. I això no afecta només dones migrades. Afecta també moltes famílies monoparentals d’Andorra que ja viuen amb dificultats per arribar a final de mes.
El reagrupament familiar parteix d’un model molt concret de família, amb dos adults aportant ingressos. Però aquesta no és la realitat de moltes dones. Hi ha pares que no paguen la manutenció, que no col·laboren en la criança o que, directament, no poden fer-ho per situacions judicials greus. Tot i això, el sistema continua exigint com si aquesta corresponsabilitat existís.
El resultat és que les famílies monoparentals parteixen clarament en desavantatge. No perquè no compleixin, sinó perquè els criteris no estan pensats per a elles. I quan hi ha infants pel mig, les conseqüències són especialment dures. Separacions forçades, mesos lluny de la mare, desarrelament. Tot això no és un accident, és el resultat d’aplicar la norma sense tenir en compte la realitat social.
Andorra no és un país gran. Precisament per això, costa d’entendre que no es valorin els casos un per un, sobretot quan hi ha situacions de violència masclista, abandonament o famílies que se sostenen amb un sol sou.
El que està passant amb el reagrupament familiar ha fet saltar una alarma que no podem ignorar. Si el sistema considera que una mare no pot viure amb el seu fill amb el salari que té, això vol dir una cosa molt clara: que amb aquests ingressos no es considera viable una família monoparental. I si això s’aplica a les famílies que venen de fora, també es diu el mateix de les famílies monoparentals d’aquí. El problema no és d’origen, és de model. Un model que assumeix que criar soles no és sostenible i que, en lloc de protegir, acaba deixant fora. El reagrupament familiar no ha creat aquesta realitat, però l’ha posat davant del mirall. I el reflex és incòmode: avui, a Andorra, una família monoparental amb el salari base no pot sortir-se’n segons els criteris del mateix sistema.
