Europa porta prop d’una dècada estant a disposició de partits alternatius i “extremistes”. Des de la crisi de 2008 i el trencament dels sistemes de partits europeus, hi ha hagut un creixement dels suports a partits d’extrema esquerra o d’extrema dreta.
Agafant els exemples més propers, a Espanya l’esquerra alternativa o extrema va obtenir uns resultats extraordinaris, suposant el final del bipartidisme. Uns exemples els tenim amb Podemos i CUP. Des del moviment dels indignats del 15 de maig, moltes persones descontentes amb els partits tradicionals van donar suport a formacions noves i diferents en la manera de ser. Aquesta onada revolucionaria d’esquerres va suposar un abans i després dins dels sistemes de partits tradicionals, i va generar que cada vegada fos més difícil governar. Les majories absolutes s’han deixat enrere.
Ara bé, després de la pandèmia el paradigma polític ha canviat. Poc a poc la majoria dels països occidentals han fet un gir cap a la dreta. A Europa, les eleccions han sigut guanyades pels conservadors, però sense majories. S’han aïllat els partits no convencionals conservadors a nivell europeu. Aquesta sèrie de desequilibris venen donats a causa d’insatisfaccions en els partits convencionals, però poden resultar ser un perill per a tots. Tot i això, com és que la gent dona confiança a partits d’extrema esquerra o dreta?
Els llocs on més vots treuen els partits extremistes son aquells on hi ha una sèrie de conflictes socials molt importants. VOX aconsegueix treure molts vots de barris conflictius i zones on hi ha hagut una arribada massiva d’immigrants (sud d’Espanya i barris conflictius de ciutats). La gent vota a partits extremistes perquè parlen de problemes reals i tenen una narrativa més propera. Mentre que PSOE i PP poden tenir posicions més properes en respecte a la migració, Podemos i VOX son antítesis entre ells, la qual cosa genera que sigui més fàcil construir una narrativa on s’exposin bons i dolents.
Els partits convencionals han deixat de costat els números i dades estadístiques per ser més emotius i guanyar la partida del relat públic. Ministres de Podemos negaven que l’ocupació il·legal sigues un problema social, quan realment ho és. Negar l’impacte sociocultural i demogràfic que poden tenir pobles, ciutats o fins i tot illes degut a l’arribada massiva d’immigrants és també obviar i tancar els ulls a la realitat.
En conclusió, des de fa més de 10 anys la gent decideix donar confiança a partits alternatius degut a que els partits tradicionals prefereixen “fer cinema” en lloc d’enfrontar els problemes amb dades i mètodes més avorrits.
