Molta gent es comporta d’una determinada manera perquè vol destacar entre el seu grup social, però què passa quan ja naixem amb aquesta característica què ens diferencia? Quan formem part del 2,5% de la població mundial més dotada intel·lectualment, és un privilegi o un problema tenir altes capacitats intel·lectuals? Perquè tenir un coeficient intel·lectual (QI) similar o superior al 130 i haver de conviure amb gent que està entre el 85 i el 115 no és fàcil, atès que la visió de la realitat difereix bastant. No tenim la mateixa manera d’interpretar les mancances i virtuts del grup social en què interactuem. Així doncs, el coeficient intel·lectual ens diu que el 68% de la població mundial pot estar entre el 85 i el 115; el 27% està just als voltants a parts iguals, entre el 70 i el 85 i entre el 115 i el 130, i per acabar, el 5% se situa també a parts iguals en els nivells inferiors i superiors.
Per tant, hi ha un 2,5% de la població mundial amb deficiències mentals. Aleshores, quan algú obté una puntuació de 130, és un indici per considerar que posseeix altes capacitats intel·lectuals i començar a plantejar-nos que sigui superdotat. Però igualment, per reforçar el plantejament, també ha de tenir certes característiques bàsiques com ser hiperactiu, inquiet i curiós. Tres conceptes que es tradueixen en les ganes d’aprendre i ho fa tan de pressa que de seguida passa a altra cosa, i és que el seu cervell no descansa, una idea sempre condueix a una altra i rarament troba una resposta satisfactòria i, malauradament, això es tradueix en el malestar psicològic.
Així mateix, dos altres punts a tenir en compte són que sol relacionar-se amb gent major que ell, atès que comparteixen inquietuds similars i que és hipersensible. Aquest segon punt ve acompanyat d’una gestió emocional defectuosa i, consegüentment, condiciona tant el seu potencial cognitiu com la seva interacció social.
Així doncs, quan tenim la sort de diagnosticar a la persona de ben jove, la seva vida es transforma per complet, donat que els pares i la mateixa escola li faciliten la tasca emocional perquè s’adapten a ell; per contra, quan no és així, la persona pot viure un infern. Quan l’adult ha viscut tota la seva infància considerant-se diferent i rebent burles dels companys de classe, del seu entorn familiar, laboral o d’amistats, pot arribar al fracàs escolar o social i viure aïllat, perquè no troba el seu lloc en la societat.
No comparteix els mateixos neguits i, per tant, els temes de conversació no li resulten interessants perquè la seva ment sempre va un pas per davant. Igualment, i referent al fracàs escolar, pot abandonar els estudis en secundària perquè els troba avorrits, veu que no aprèn i, en conseqüència, els considera una perdúa de temps. Diguem que, amb cinc anys, ja domina les matemàtiques bàsiques quan els seus companys encara estan aprenent a sumar, o que ja parla fluidament dues llengües estrangeres. Així doncs, ser superdotat és una virtut o una desventatja en la societat actual?
