Després del toc d’atenció a Lezama mostrant-se totalment perduts, l’FC Andorra va aconseguir el dissabte la primera victòria del curs, i quina una.
Titllar el matx d’emocionant, només pels darrers 15 minuts, és fer-se curt. Però més enllà de sumar els primers punts, amb el que ens hem de quedar –i ja saben que parlo com a aficionat, de soca-rel, i no com el periodista esportiu que em considero– és la imatge de l’equip. És el joc, la manera de fer, el sentir.
Algú que altre m’ha titllat de ‘malalt’ per fer-ho, però m’agrada fer desplaçaments, i com no podia ser d’una altra manera, vaig ser a Bilbao. He de reconèixer que anava amb unes altres expectatives, i que la patacada va ser important. Si hagués hagut de titular la crònica del partit, seria una cosa com ‘Tocs de Sarabia’.
Reprenent el tema de la imatge del conjunt, la que van mostrar contra el Bilbao Athletic no em va agradar. Massa toc per acabar enlloc, massa poc perill i massa feblesa enrere. Ara bé, el del passat cap de setmana contra els blaugrana va ser una altra cosa totalment diferent, defugint de les pinzellades a l’estil Sarabia i mostrant una altra cara: més verticalitat, rapidesa, solidesa, capacitat per generar… i una llista que podria continuar però amb la qual no em vull allargar. De seguir així, i espero no retratar-me jo mateix, només puc fer que il·lusionar-me.
Però ep! Soc conscient que no se’ns n’ha de pujar el suflé, que com diu el míster, això és una cursa de fons que només acaba de començar. Ens veurem per Tarassona, tricolors.
