Ja sé que torno a dir el mateix, però és necessari. Hi ha una cosa que fem molt bé com a societat: només ens preocupem quan ja és massa tard. Amb les addiccions passa exactament això. Ens imaginem situacions molt extremes. Drogues dures, yonkis, persones al límit, sense feina, vides completament destrossades. I mentre pensem en tot això, ens passa per alt el que tenim cada dia davant dels nassos. Perquè la realitat és una altra.
A Projecte Vida, el 69,9% de les persones ateses tenen problemes amb l’alcohol. Molt per davant del joc (4,9%), el cànnabis (2,9%) o els psicofàrmacs (1,9%). És a dir, no estem parlant de situacions excepcionals. Estem parlant del de cada dia. I aquí és on comença tot. Perquè quan una conducta encaixa dins de la nostra manera de viure, deixa de generar preguntes. Deixa de preocupar. Deixa de ser un problema.
Un vi per dinar. Una cervesa al vespre. Un “jo controlo”. Un “no és per a tant”. Tot el món ho fa. Jo bec el normal. Aquell sí que té un problema, no jo. I així és com ens ho expliquem. I així és com no mirem. Perquè mentre hi hagi algú que beu més que tu, sempre podràs pensar que el problema és dels altres. Sempre hi haurà algú pitjor. I amb això ja en tenim prou. No sona a res alarmant. Fins que ho és.
L’Enquesta Nacional de Salut d’Andorra també ho diu, encara que no ho vulguem veure. El consum d’alcohol és majoritari: 68% dels homes i 60% de les dones en consumeixen. I el consum de risc està augmentant, sobretot en dones joves. Però això no genera alarma. No incomoda. No surt als titulars. Perquè encaixa. I aquí és on tenim el problema.
A Projecte Vida ho veiem constantment. La gent no demana ajuda quan comencen les dificultats. No ho fan quan comencen a perdre el control. Ho fan quan ja no poden més. Quan el cos diu prou. Quan la família està tocada. Quan la feina penja d’un fil. I llavors sí. Llavors ens sembla un problema. Però no ha començat en aquell moment. Fa temps que hi era.
I això no passa perquè la gent no vulgui cuidar-se. Passa perquè és molt difícil veure un problema quan s’assembla tant al que fa tothom. Si el teu consum és com el del teu entorn, costa posar-hi nom. Costa veure-ho. I no tot el que fa mal es veu. De fet, sovint passa al revés.
El que més costa de detectar és el que es manté en el temps sense fer soroll. El que encaixa. El que no trenca la rutina. El que et permet continuar funcionant mentre, a poc a poc, tot es va complicant. I això arriba tard. No perquè sigui menys important. Sinó perquè no incomoda prou. Perquè no trenca prou. Perquè no ens obliga a mirar.
Ens hem acostumat a pensar que el problema és el que queda al marge. El que es veu. El que ens permet dir “jo no soc així”. Però el problema sovint és el contrari. És allò que compartim. Allò que repetim. Allò que ningú qüestiona. Per això continuem arribant tard. Perquè mentre continuem associant les addiccions només amb situacions límit, continuarem sense veure tot el que passa abans. Tot el que es construeix a poc a poc, dia rere dia, dins d’una aparent normalitat.
I les dades tornen a dir el mateix. A la Unitat de Conductes Addictives, gairebé el 56% de les persones ateses ho són per problemes amb l’alcohol. Molt per davant del cànnabis (18,62%), el tabac (10%) o la cocaïna (9,5%). No estem parlant d’excepcions. Repeteixo: no estem parlant d’excepcions. Estem parlant del que passa cada dia. I encara així, costa veure-ho.
Perquè l’alcohol no trenca de cop. No expulsa. No etiqueta. Et deixa continuar. Et deixa funcionar mentre, a poc a poc, es va desordenant tot. I això és el que el fa tan perillós. Que no hi ha un moment clar. Hi ha molts petits moments que anem deixant passar.
Potser ens hem equivocat mirant. Potser no hauríem de mirar només el que és més visible, sinó el que està completament integrat en la nostra manera de viure. Perquè si el 69,9% té a veure amb l’alcohol, això no és marginal. És estructural. És cultural. I, curiosament, molt rendible econòmicament per a alguns.
I aquí ve la part incòmoda. No estem parlant d’ells. Estem parlant de nosaltres. De com vivim. De com celebrem. De com gestionem el malestar. Perquè el problema no és que hi sigui. És que no el veiem quan encara es pot aturar. I quan el veiem, sovint ja fa massa temps que hi és. Com deia Francisco de Quevedo, escriptor, no el cantant: “Poderoso caballero es don dinero”.
