El camí ja és marcat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L’ordre s’ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d’avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l’últim d’arribar
Perquè els temps estan canviant.
El que ha canviat fa temps (la mentalitat caciquil i la xuleria gens ni mica) es aquell pòsit que definia l’Andorra antiga, el del respecte a la paraula donada, a la tradició, a la propietat privada, al bon veïnatge, a les diferències, a l’esforç, Andorra ha sabut mantenir-se independent i diferent durant 850 anys, ha patit moltes crisis, potser la més forta va ser amb l’arribada de la revolució industrial que va fer obsolet i gens competitiu el model econòmic andorrà d’aleshores, el que durant molt de temps havia estat beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament es va transformar en el verí de l’economia. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora. Ara estem immersos en un nou canvi de cicle, després del període més gran de vaques grasses de la història, un canvi, potser, fins i tot, més gran, més potent que aleshores i una altra vegada el model andorrà està quedant obsolet a gran velocitat, les tres potes que suporten avui l’economia andorrana estan tocades de mort, l’ombra que projecta la crisi és allargada i em temo que d’aquí a poc ho cobrirà tot. Observant el comportament de tot l’arc parlamentari, el pitjor està per venir, però per si no fos poc, el canvi de model econòmic, ara, agafa el país no només amb el pas canviat, també immers en una crisi de valors sense precedents.
Amb totes aquestes incògnites sobre la taula, entreveure i molt menys interpretar el que circula pel cap de Martí, del seu escuder Cinca i els seus sequaços, per tal de redreçar la situació, és una aventura extremadament agosarada. Però fins i tot a risc de resultar inexacte, fa la sensació que el seu full de ruta vol ser una al·legoria sobre si mateixos, només mediocritat, molt lluny de reconèixer els errors, restablir l’honor del poble al que representen i oferir un projecte engrescador, sembla que restaran immersos en la política fàcil de les mitges mentides fins que la veritat els atrapi, siguin quins siguin els danys que provoquin, perquè això tant se val… Així el país, poc a poc va canviant sense adonar-se’n l’ancestral lema del vell escut ‘Virtus Unita Fortior’ per aquell altre lema més vulgar de ‘más vale pájaro en mano’ o per l’antiga frase de Juli César ‘Alea Iacta Est’ com si ningú tingués capacitat d’avançar-se al futur.
Aquests dies estic fent els tràmits per deixar la meva residència a Andorra després de catorze anys, la deixo amb un regust agredolç, deixo darrera bons records, també deixo bons amics, alguns socis lleials, també alguns negocis que seguiré de molt a prop però des de la distància, alguns col·laboradors impagables, però principalment marxo amb la sensació de deixar darrera una societat empiocada, últimament se’m feia difícil viure en un lloc on es dóna tot per fet i per inevitable, on la ciutadania està tant acomodada que mandreja fins i tot a l’hora de defensar el que es seu, i no recorda que es seu des de fa molt poc. Fa temps que anhelava poder explicar-li a la meva filla de tres anys que si no t’ho guanyes, no ho mereixes i que només el mèrit dóna sentit a les coses, que siguis qui siguis i vagis on vagis, res no et ve donat, ni tan sols la sort. Li volia explicar tot això sense haver-me de posar vermell. Com anava dient, aquest estiu trasllado la meva residència principal, canvio els Pirineus pels Alps, on podré desenvolupar la meva activitat empresarial dins d’un marc estable de seguretat jurídica i financera que avui Andorra per dissort no em permet, marxo amb l’esperança de que de tant en tant, quan torni com a turista, excursionista, ex-resident, o com vulguin computar-me, el país que em va acollir fa anys i que m’estimo, encara hi sigui.
Ja em perdonareu aquestes elucubracions estiuenques, potser el caloret (caloràs millor) m’afecta, però en el fons només volia constatar que certament els temps estan canviant.
De pressa i molt!
