Els riscos que hauran de gestionar els dirigents empresarials es poden dividir en dos grans grups segons la seva tipologia: d’una banda, estan els riscos financers pròpiament dits, i d’una altra, els riscos derivats de conflictes de gestió. La gestió dels riscos financers. Es descriuen i estudien cadascun d’aquests grans grups de riscos. Els riscos financers del realitzable format pels comptes de clients es poden dividir en dos subgrups, que són, en primer lloc, els riscos primaris, i en segon lloc, els riscos secundaris. Respecte dels primers, en aquest grup s’inclouen aquells riscos directament relacionats amb la gestió del crèdit client. Al seu torn, els riscos primaris es classifiquen en dos apartats: 1) els riscos de crèdit incobrable, i 2) els riscos de morositat. Quant als riscos secundaris, aquests sorgeixen com les conseqüències financeres dels riscos primaris sobre la rendibilitat i les necessitats d’augmentar les necessitats de finançament incrementant passiu circulant amb cost. Els riscos secundaris es divideixen en riscos de rendibilitat i riscos de tresoreria.
Un dels riscos de tresoreria (també denominats riscos de liquiditat) al qual s’exposen les empreses avui en dia degut a què les entitats bancàries estan endurint les condicions per a accedir al crèdit és el risc de demora en el cobrament de les factures vençudes. Nombroses empreses estan retardant el pagament dels seus crèdits comercials concedits pels proveïdors com a substitut del finançament bancari. Ara bé, a més del risc de demora a la liquidació de les obligacions de pagament existeix el risc de desfasament entre el venciment de pagament i l’ingrés. Aquest desfasament són els dies addicionals que s’han de sumar al període de pagament contractual d’un client quan s’ha produït el venciment de l’obligació. El desfasament total es pot dividir en dos subperíodes: el primer és el retard representat pel temps que transcorre des del venciment teòric de l’obligació fins que el proveïdor rep l’instrument de pagament i pot ingressar-ho en el banc. Aquí juga la intencionalitat del client que procura enviar el mitjà de pagament el més tard possible i guanyar dies de tresoreria al seu favor. A aquest retard se’l denomina en gestió de tresoreria float comercial. I el segon és el retard tècnic degut a l’instrument de pagament utilitzat; xec, pagaré o deute domiciliat; és a dir, és el període que transcorre entre la data d’ingrés al banc de l’instrument de pagament i la data en què l’empresa creditora pot realment disposar de l’import líquid. En cash management aquest període de temps rep el nom de float financer.
Per descomptat, els directius de l’empresa han de tenir en compte com a risc de liquiditat tot el termini transcorregut des del venciment fins la disposició en valor. Aquest retard en el cobrament succeeix en la majoria de les operacions comercials, i pot ser de només un parell de dies o de vàries setmanes. A continuació veurem un exemple pràctic d’aquest risc addicional en el cobrament. El proveïdor realitza una venda a un client i acorda un termini de pagament de tres mesos a comptar a partir del lliurament de la mercaderia, però el client té una data fixa de pagament: el dia 5 de cada mes. El proveïdor fa l’entrega el dia 18 de febrer i emet la factura per la qual cosa la data de la factura es el 8 de febrer. El venciment de la factura a tres mesos teòricament seria el dia 18 de maig, però en tenir el client un dia fix de pagament i aquest ser el dia 5 de cada mes, el venciment de pagament passa a ser el 5 de juny. El dia 5 de juny el client envia per correu el xec al proveïdor. Aquest arriba al domicili del proveïdor el dia 10 de juny. El proveïdor comptabilitza el pagament i ingressa el xec al banc el dia 12 de juny. Finalment, la data de compensació de valor en compte és el 15 de juny, i a partir d’aquesta data el proveïdor pot disposar dels fons a la seva tresoreria. La situació és que el venedor ha percebut realment l’import de la factura 118 dies després d’haver fet el lliurament dels béns al client (28 dies més que el termini contractual). El risc ha sorgit el dia 18 de febrer, quan el proveïdor va realitzar l’enviament de la mercaderia i només es va extingir el dia 15 de juny, quan es va fer efectiu l’abonament (suposem que el xec té fons). Tanmateix, el proveïdor, tenint en compte els hàbits de pagament existents avui en dia, no pot considerar com a dolenta la manera en què el client ha liquidat aquesta transacció. Si analitzem el retard total que s’ha produït, veiem que set dies corresponen al float comercial i tres dies al float financer. En conseqüència, el proveïdor cobra quasi un mes més tard del termini teòric atorgat al comprador per culpa de l’efecte allargament, tot i que en aquest exemple no es pot dir que ha existit morositat per part del client.
S’ha de tenir en compte que els comptes de clients que s’han de cobrar representen un important ús de recursos monetaris a curt termini majoritàriament procedents de crèdits bancaris; aquest fenomen que afecta a l’aspecte financer del balanç de l’empresa proveïdora ja que implica una ampliació de les seves obligacions. De manera que el volum total de crèdits comercials que pot concedir una empresa ve condicionat per la seva pròpia estructura financera i a les seves possibilitats per a obtenir recursos financers a curt termini per finançar -o si es prefereix refinançar- els comptes per cobrar de clients. Un increment del realitzable provocat per un augment dels drets de cobrament de clients suposa per a l’empresa la necessitat d’obtenir majors fons que li permetin finançar aquest element patrimonial de l’actiu corrent. Aquesta circumstància implica, d’una banda, un cost financer addicional per a l’empresa, i d’una altra, impedeix que els recursos utilitzats per a finançar els comptes de clients puguin ser utilitzats per a d’altres finalitats més rendibles per a la companyia. Per a fer front a aquesta situació, les empreses tenen vàries opcions: 1) aconseguir repercutir la qüestió en els seus propis proveïdors, és a dir, renegociant les condicions de pagament i aconseguint terminis de pagament més dilatats. No obstant això, amb freqüència els proveïdors no estan disposats a concedir terminis de pagament més llargs, o si ho fan és a canvi d’augmentar els preus dels productes subministrats o d’anular els descomptes i bonificacions per pagament immediat que aplicaven en les anteriors condiciones de pagament; 2) poder finançar els comptes de clients amb els fluxos de caixa procedents de les seves tresoreries, però en la pràctica les empreses no acostumen a generar prou excedents de fons per a finançar els crèdits comercials; 3) obtenir liquiditat dels propis crèdits comercials amb la finalitat de refinançar els comptes de clients. Aquesta operació es denomina «mobilització dels saldos de clients», i consisteix fonamentalment en convertir en líquids els imports immobilitzats a curt termini en els comptes pendents de cobrament dels clients. La mobilització dels crèdits de clients es pot aconseguir recorrent al descompte d’efectes, cessió de crèdits o al factoring, però aquesta possibilitat de refinançament presenta l’inconvenient de tenir elevats costos financers i dependre de la discrecionalitat de les entitats bancàries; 4) aconseguir un augment dels recursos propis o dels recursos aliens a llarg termini; però per a la majoria de les empreses és molt difícil obtenir recursos estables que poden millorar la seva estructura de balanç. I finalment, la 5) (a la pràctica empresarial és la més freqüent) que les empreses han d’acudir a les entitats bancàries per a l’obtenció de crèdits a curt termini amb cost (com poden ser les pòlisses de crèdit) per finançar els seus crèdits a clients. En conseqüència, si les empreses opten per aqueta última opció, sorgeixen nous riscos: d’una banda, l’increment de l’endeutament a curt termini amb cost, i d’una altra, haver de fer front a l’abonament de nous interessos financers.
Per a la majoria de les empreses el cobrament de les vendes suposa la més important font d’ingressos per a les seves tresoreries. Però s’ha de tenir en compte que no és possible establir amb absoluta certesa la data de pagament dels crèdits comercials, per la qual cosa l’empresa proveïdora està exposada a tensions de tresoreria si els pagaments de les factures no es fan en les dates previstes, i a més, existeix un risc de ruptura de tresoreria si una part important dels clients no poden satisfer els seus dèbits al seu venciment.
