En l’actualitat la informació de costos es torna cada vegada més crucial, ja que els preus dels productes i serveis tendeixen a ser fixats pel mercat i no pels productors. La pressió exercida per la globalització desencadena guerres de preus que al final es converteixen en guerres de costos fent que els negocis reeixits siguin aquells que tenen la capacitat de mantenir o reduir els seus costos a una velocitat més gran que la dels seus competidors; o bé aquells negocis que aconsegueixen diferenciar els seus productes i serveis de tal manera que els seus preus no són fixats pel mercat. Cal tenir en compte que, en virtut de l’optimització de les anàlisis, és possible desglossar exhaustivament els costos d’una empresa. Aquests es poden classificar en diverses categories, sent la més habitual la classificació que es fa en els següents epígrafs: primer, segons el comportament; segon, segons el període de temps; tercer, segons la imputació a productes; i quart, segons natura.
Dins el primer epígraf, el dels costos segons el comportament, es denominen així perquè depenen o no de la producció que realitza l’empresa i dins d’aquesta categoria es troben els fixos i els variables. Els fixos són els que es mantenen constants al llarg del temps, és a dir, el seu import no variarà per molt que canviï el nivell de producció o els recursos emprats. Són costos que no depenen del nivell de producció de béns i serveis; encara que amb el temps, sí que és possible que pateixin variacions. Per exemple, un lloguer d’un local, que puja cada any un petit percentatge. A més, aquestes despeses fixes es paguen de manera constant en períodes de temps, ja siguin mensuals, trimestrals o anuals. Hi ha una sèrie de costos que pràcticament qualsevol empresa ha d’assumir. A continuació, vegem alguns exemples de costos fixos: primer, el lloguer d’un local o oficina, despesa que es paga de manera puntual, per regla general, cada mes. Al marge de si l’empresa produeix o no, té ingressos o no, és una despesa que si o si, ha d’assumir. Per a molts emprenedors que recentment comencen amb el seu negoci, el lloguer d’un local pot passar a un segon pla, ja que és un cost molt elevat i que, a priori, es pot prescindir-ne. Avui dia hi ha moltes alternatives, una d’elles, per exemple, la de lloguer d’oficines per hores o el coworking. Segon, els serveis i subministraments bàsics per despeses de telèfon, electricitat, gas i aigua, on es paguen factures cada determinat temps, mensual, bimensual o trimestral per regla general. Tercer, el pagament d’assegurances que l’empresa tingui contractats, com ara assegurances contra incendis o contra inundacions i desastres naturals, contra robatoris, assegurances de responsabilitat civil o qualsevol aquell a empresa consideri necessaris per al desenvolupament de la seva activitat. Quart, els pagaments per serveis de renting de maquinària o automòbils emprats per al desenvolupament de l’activitat. I cinquè, pagaments per la contractació de professionals en modalitat d’una quota mensual fixa, com poden ser advocats o assessors, que pràcticament totes les empreses tenen contractades. Una despesa fixa que s’ha fet fonamental per a garantir i assegurar la marxa del negoci dintre de la normativa vigent i evitant possibles conflictes legals. En definitiva, els costos fixos són despeses que romanen invariables davant canvis en el nivell de producció; però, suposen un greu problema per a les empreses ja que, en cas de la productivitat o els ingressos disminueixin, l’import dels costos fixos es manté igual, havent d’assumir el pagament malgrat tot. És per això que hem de tenir sempre presents els costos fixos a l’hora de crear una empresa, perquè puguem saber quants diners necessitem per subsistir econòmicament.
D’altra banda, els costos variables són els que varien en funció del nivell de producció que es faci. Com més gran sigui aquest últim, més elevat serà el cost variable. El cost variable al·ludeix a tots aquells costos que experimenten una variació quan es modifica el volum de producció de béns i serveis d’una empresa. Són les despeses que canvien en funció del nivell d’activitat i de producció de béns i serveis d’una empresa en concret. Als variables també se’ls coneix com nivell d’unitat produïda, precisament perquè són costos que aniran canviant a l’alça o a la baixa en funció del nombre d’unitats que es produeixin. Les despeses variables en les empreses han adquirit gran rellevància, ja que permeten maximitzar els recursos d’una empresa. En el sentit que l’empresa tindrà els costos que estrictament requereixi el nivell de producció de cada moment. Al contrari del que succeeix amb els fixos d’un negoci. Imaginem una empresa estacional, com pot ser una gelateria. Aquest establiment tindrà grans pics de vendes, sent el seu moment de majors ingressos en els mesos d’estiu. No obstant això, la resta de l’any, tindrà vendes, però bastant menors. Si depengués majoritàriament de costos fixos i hagués de fer front a ells durant tot l’any, seria molt complicat fer front al negoci i poder rendibilitzar-lo. Tanmateix, si aquesta empresa tracta de minimitzar els seus costos fixos i intentar dependre majoritàriament dels variables, en els mesos que tingui una producció molt menor, tot just tindrà costos variables. Un exemple de cost variable seria la matèria primera emprada en particular per a la producció de determinats articles.
Dins el segon epígraf, els costos segons el període de temps, són els que s’analitzen tenint en compte el temps en què es generaran i així podem trobar els costos a curt termini i els costos a llarg termini. Els a curt termini es generen en un termini inferior a l’any i els a llarg termini en un període superior a l’any.
En el tercer epígraf, el dels costos segons la imputació a productes, si es pot considerar que provenen d’un producte concret, hi ha dos tipus: els directes i els indirectes. Els primers són costos que s’identifiquen plenament amb un producte concret. Com directes tindríem la mà d’obra necessària per a la producció d’un producte o la matèria primera emprada. Els segons són que, per contra, no poden atribuir-se directament a cada un dels productes de l’empresa, havent d’establir algun tipus de criteri de repartiment i, així, poder repercutir sobre el preu final de venda. Exemple de costos indirectes: lloguers o subministraments d’energia.
I en el quart epígraf, el dels costos segons naturalesa, en funció d’on provinguin les despeses també trobem diferents classes. En primer lloc, els costos d’amortització, que estan relacionats amb la depreciació dels béns, així com els de reparació i manteniment arran de l’ús del material. Per exemple: per ús de maquinària o vehicles en el desenvolupament de la nostra activitat econòmica. En segon lloc, els costos financers, derivats de l’ocupació de recursos de capital aliens que una empresa necessita per al seu desenvolupament. Per exemple, els interessos d’un préstec. En tercer lloc, hi ha els de tributs, que estan relacionats amb el pagament d’impostos a favor de la Hisenda Pública, com ara l’impost sobre activitats econòmiques o l’impost de societats. En quart lloc, tenim els costos de personal, que estan derivats del pagament a tots els treballadors que intervenen en el procés de producció del bé o servei. L’exemple més comú de costos de personal són les nòmines dels empleats. En cinquè lloc, hi ha els de matèries primeres, que són els dels materials que es fan servir de manera directa en la producció del bé o servei. Per exemple, si som els propietaris d’un celler, una de les principals matèries primeres emprades és el raïm. En sisè lloc, els costos de distribució, comercialització o venda, que són costos que s’originen com a conseqüència de traslladar el producte final al consumidor. Per exemple, si enviem per avió la mercaderia adquirida pel client les caixes de cartró homologades, les taxes d’enviament i el noli.
