Durant anys hem après —de manera més o menys explícita— que el poder és a fora, que es manifesta externament. Tendim a identificar-lo en qui ostenta un càrrec rellevant, en qui té visibilitat pública, diners o influència. Així, hem associat el poder a símbols externs, a l’estatus i al reconeixement. Però potser ha arribat el moment d’aturar-nos i fer-nos una pregunta incòmoda: i si aquest no fos el veritable poder?
El poder autèntic no s’imposa ni necessita demostrar-se. No crida, no competeix i no busca aplaudiments. El veritable poder emergeix de l’interior i neix de l’ésser autèntic, no del fet de tenir ni de representar. Brolla d’una consciència plena de qui som, d’una connexió conscient amb la nostra essència i amb la nostra veritat. És un poder silenciós que, paradoxalment, acaba fent-se visible sense esforç perquè se sosté per si mateix.
Quan una persona no sap qui és i no reconeix el seu propi poder interior, sol buscar a fora allò que només pot trobar a dins. Aleshores apareixen la necessitat de validació, la comparació constant i l’afany de demostrar. És en aquest estat on l’ego pren protagonisme. L’ego s’alimenta de títols, d’assoliments i de possessions. Se sent important i, en sentir-se important, pot arribar a creure’s millor. Però aquest no és el poder que transforma ni el que construeix. És, en molts casos, una màscara que intenta tapar una desconnexió més profunda.
Tot això no implica que el veritable poder estigui renyit amb liderar, amb assumir responsabilitats o amb assolir l’èxit personal o professional. No obstant això, no tots els càrrecs reflecteixen poder autèntic, ni tota visibilitat implica un lideratge real. El poder que neix de dins s’expressa d’una altra manera: a través de la humilitat, la coherència, la senzillesa i l’exemple —encara més quan ningú està mirant—, i també a través de la fermesa quan és necessària. És un poder que escolta, que sosté i que cuida. Un poder que no necessita imposar-se perquè inspira.
Quan confonem la nostra identitat amb allò que fem, amb allò que tenim o amb allò que representem, corrompem la veritable naturalesa del poder. El desplacem cap a l’exterior i el tornem fràgil, dependent i efímer. En canvi, quan l’empoderament neix d’un estat interior —de la confiança en un mateix, de l’autoconeixement i de l’acceptació—, es manifesta de manera natural en seguretat, autoritat conscient, presència i claredat en la presa de decisions.
Estar veritablement empoderat no és manifestar ego, encara que aquesta confusió sigui freqüent.
L’empoderament autèntic és el reflex extern d’un lideratge interior ben treballat.
Perquè, al final, liderar altres persones de manera conscient i humana demana aprendre a liderar-se a un mateix; i aquest és, potser, l’acte més gran de poder que existeix.
