Vivim en un país que ha convertit el turisme en el seu oxigen. Cada any, milions de visitants creuen les nostres fronteres per esquiar, comprar perfums lliures d’impostos, omplir hotels i, és clar, deixar diners. “Andorra viu del turisme”, repetim com si fos una veritat sagrada. Però… i si aquesta frase fos una trampa?
El turisme ha aportat molt a Andorra, ningú no ho nega. Però també ens ha posat de genolls. Ens hem convertit en un parc temàtic de muntanya, tan obsessionats a agradar als visitants que hem deixat de preguntar-nos si aquest model ens agrada a nosaltres. Només cal passejar pel centre d’Andorra la Vella un dissabte qualsevol per adonar-se’n: la ciutat ja no és nostra. És d’ells.
Mentre comerços de luxe floreixen i els apartaments turístics es multipliquen, molts andorrans ja no poden pagar un lloguer al seu propi país. Els joves marxen. Les famílies es retallen per poder viure on van néixer. Qui guanya realment?
I entre turistes i visitants il·lustres, hem sumat també una nova aristocràcia: els youtubers i influenciadors que han convertit el país en un refugi fiscal. Han fet més promoció internacional d’Andorra que cap campanya oficial, això és cert. Però també han contribuït, sense voler-ho o no, a fer del Principat un aparador de luxe digital, allunyat de la realitat quotidiana. Quants d’ells coneixen la llengua? Quants participen en la vida cívica del país que els acull?
Andorra ja no és només un lloc per viure-hi: és una marca.
El turisme també ha encarit la vida, ha saturat les infraestructures i ha convertit la temporada alta en un malson logístic. Les carreteres col·lapsades, equilibri ambiental cada cop més fràgil amb menys neu i més canons. Estem apostant per un model que potser ja és inviable a mitjà termini?
Però potser el dany més profund és el cultural. En comptes de mostrar als visitants qui som, els mostrem el que volen veure. El país del silenci, dels camins de muntanya i les cases de pedra, ara és el país del ‘duty free’, de l’après-ski I de l’Instagram.
Andorra necessita protegir el territori i recuperar l’ànima. No es tracta de demonitzar el turisme. Es tracta de deixar de rendir-li culte.
Perquè potser el turisme no ens està salvant. Potser ens està arruïnant.
