Com a criminòleg, sempre m’ha interessat entendre què porta una persona a fer mal a una altra. Quins mecanismes psicològics, socials i ambientals intervenen en una conducta i fins a quin punt l’entorn pot contribuir a normalitzar-la. Per això, quan veig que el cinema i les sèries tornen a posar el focus en les conseqüències de les xarxes socials, en aquest cas tant Carrie com The Social Reckoning em costa interpretar-ho únicament com a entreteniment.
La nova adaptació de Carrie, dirigida per Mike Flanagan, parteix d’una història que ja ens parlava d’aïllament, humiliació i crueltat col·lectiva. Però aquesta vegada l’escenari ha canviat. L’assetjament ja no s’acaba quan sona el timbre de l’institut. Continua al mòbil, en els missatges privats, en les fotografies compartides sense permís i en els comentaris que es multipliquen mentre la víctima intenta trobar un lloc on amagar-se.
I potser el més inquietant és que no cal tenir poders telecinètics per entendre el terror de Carrie White. N’hi ha prou de recordar que, actualment, una humiliació pot convertir-se en un espectacle per a milers de persones en qüestió de minuts.
El que abans podia quedar limitat a una aula o a un grup de companys ara pot perseguir una persona durant dies, mesos o fins i tot anys. La difusió permanent, l’anonimat i la distància emocional que proporciona una pantalla faciliten comportaments que molts no s’atrevirien a protagonitzar cara a cara. El dany, però, continua sent real. Que no veiem plorar la persona que rep els nostres comentaris no vol dir que no estiguem contribuint al seu patiment.
I aquí apareix una de les qüestions que més em preocupen: la facilitat amb què convertim el dolor aliè en contingut. Una fotografia humiliant, un vídeo privat o una discussió personal deixen de pertànyer a les persones que els protagonitzen per convertir-se en material de consum col·lectiu. Ja no n’hi ha prou que algú sigui objecte de burla; sembla necessari que tothom ho sàpiga, ho comenti i hi participi.
I si Carrie ens recorda que darrere d’aquesta dinàmica hi ha persones vulnerables, The Social Reckoning, la pel·lícula d’Aaron Sorkin sobre Frances Haugen i els secrets de Facebook, amplia el focus cap a aquells que dissenyen i administren les plataformes on es produeixen aquestes dinàmiques. Si una història ens mostra les conseqüències humanes de l’assetjament, l’altra ens convida a preguntar-nos quina responsabilitat tenen les empreses que controlen l’espai on aquest es propaga.
Perquè el problema no és únicament que hi hagi usuaris capaços de fer mal. També ens hem de preguntar què passa quan la indignació, la polarització i els continguts més extrems generen atenció, interacció i beneficis. Les xarxes socials no han inventat la crueltat humana, però sí que han creat eines capaces d’amplificar-la a una escala difícil d’imaginar fa tot just unes dècades.
Com a criminòleg, tampoc no crec que haguem d’explicar qualsevol conducta perjudicial atribuint-la exclusivament a la tecnologia. L’assetjament, la necessitat de pertinença, la pressió del grup i la deshumanització existien molt abans d’Instagram o TikTok. Però ignorar com l’entorn digital modifica aquestes conductes seria igualment ingenu.
Potser per això aquestes dues produccions resulten especialment oportunes. Una ens situa al costat d’una adolescent que pateix la crueltat dels qui l’envolten; l’altra ens acosta a una estructura empresarial el funcionament de la qual planteja interrogants sobre la responsabilitat i els límits de les plataformes. Entre totes dues hi ha una qüestió que no hauríem de delegar únicament en la ficció: qui respon pel dany quan milers de persones hi participen i ningú sembla sentir-se responsable?
No podem esperar que totes les víctimes reaccionin com Carrie, ni que cada problema trobi una denunciant disposada a enfrontar-se a una gran companyia. Tampoc no podem confiar que les plataformes s’autoregulin sempre en benefici dels seus usuaris. Necessitem educació digital, mecanismes de denúncia eficaços, responsabilitat empresarial i una cultura que deixi de premiar la humiliació aliena amb visites i aprovació social.
Al final, el terror més inquietant de Carrie no ha estat mai únicament allò que la protagonista és capaç de fer, sinó allò que els altres són capaços de fer-li. Perquè els monstres de Stephen King pertanyen a la ficció, però la crueltat col·lectiva, per desgràcia, no necessita poders sobrenaturals. De vegades, només necessita una connexió a internet, una audiència i milers de persones convençudes que un clic no pot fer mal.
