Quan de cop i volta, un bon dia t’aixeques i notes que et falta alguna cosa, que la vida ha perdut sentit i que t’has d’esforçar per a no deprimir-te. T’obligues a somriure i a no perdre el contacte social amb l’altra gent, perquè saps que t’enfonsaries anímicament. Aleshores, vius en un estat d’ansietat allargat en el temps i que, malauradament, moltes vegades indueix a un estat depressiu. És a dir, el teu estil de vida ha perdut sentit, tot i que t’agrada molt i el vols mantenir, però no et veus amb forces per fer-ho. Aleshores, per afrontar-ho, canvies d’hàbits i costums, pensant així que la situació millorarà en un tres i no res, però, malauradament, la cosa no és tan senzilla donat que el problema no és la voluntat ni les ganes de superar el malestar.
És més aviat, una pèrdua temporal de la capacitat de relativitzar i, per tant, per molts diners o objectes materials que tinguem i persones que ens estimin, la sensació de buit és inevitable. No entenem que ens està passant, atès que, fins no fa gaire, estàvem contents i ens consideràvem afortunats per viure com ho desitjàvem. A tall d’exemple, tenim la crisi dels quaranta anys, en què molta gent se sent perduda i troba que la vida li ha passat volant i, per compensar-ho, es rebel·la contra si mateixa. Es compra una moto, se separa de la parella sentimental, comença a fer esport compulsivament, canvia de manera de vestir, es fa tatuatges, etc. Unes conductes que desapareixen en poc més de dos anys, però que, malauradament, moltes vegades tenen conseqüències de per vida donat que han sigut preses sense meditació prèvia, només per omplir el buit interior i treure’s de sobre aquest sentiment tan desagradable.
Ben segur que el detonant d’aquest sentiment ha sigut una situació desagradable, com per exemple la pèrdua d’un ésser estimat, una separació sentimental, la pèrdua de la feina, l’emancipació dels fills, un canvi de residència, etc. Situacions que tenien controlades i que, segurament, també eren projectes de futur, i de sobte s’esfumen sense que puguin fer res per remeiar-ho. Doncs, ara la qüestió radica en viure el procés d’adaptació i, posteriorment, acceptar-ho per poder així interpretar la realitat d’una manera no traumàtica. Així doncs, primer hem d’entendre que és un sentiment que sorgeix inevitablement i, segon, que enfocant-nos en ell, podem reduir la seva intensitat dràsticament.
En canvi, quan s’intenta anar en contra d’ell, és quan es torna traumàtic perquè indueix a comportaments extrems. Hi ha qui s’ajunta amb gent indesitjable pel simple fet de no estar sola; du a terme activitats esportives amb un grau de dificultat molt superior al que poden suportar; fa un mal ús dels medicaments psiquiàtrics; abusa de substàncies nocives (alcohol i tabac); es decanta pel menjar dolç o grassos; fa compres impulsivament, etc. En resum, que omple el buit interior, en comptes d’eliminar-lo, no treballa en el motiu que impulsa la seva presència..
