El repte

• Les paraules van prenent sentit mentre que el teu pensament es va precisant i guanyant coherència

FERRAN COSTA

Hi ha moments en els quals tens la sensació que guardar silenci és molt més radical que no pas parlar. Passa el mateix amb l’escriptura –més ben dit, amb la publicació del que escrius–, però, finalment, per a molts és més forta la necessitat d’explicar coses que acceptar la temptació del mutisme.

Quan hom decideixes escriure, el repte és el de com explicar, com ara personalitzar aquestes paraules que ens diem a nosaltres mateixos, paraules que, a poc a poc, van prenent sentit, mentre que el teu pensament es va precisant i guanyant coherència, fins a articular un fals monòleg, amb un interlocutor desconegut, anònim –¿o potser ningú?– que és el lector.

EN AQUEST
procés d’intercomunicació entre autor i lector, la possibilitat que sorgeixin malentesos és real. Unes vegades, es tracta d’un problema de forma: el malentès està originat per la imperícia de l’escriptor: una construcció literària desastrosa, un discurs desordenat, la sintaxi maldestra o l’abús –voluntari o involuntari– d’amfibolo- gies.

També pot ocórrer que la intenció de l’autor d’atansar-se i usar un llenguatge diferent al de les rutines quotidianes sigui un factor d’incomprensió. En canvi, altres cops, la causa del malentès és de fons; és el que descriu Enrique Vila-Matas a Dublinesca quan els lectors només busquen en els escriptors la confirmació que el món és com ells el veuen, quan els lectors es neguen a endinsar-se en el viatge difícil de la lectura que demana “capacitat d’emoció intel.ligent i desig de comprendre a l’altre”. Perquè comprendre no és, no hauria de ser –ni de lluny– donar la raó. El repte no és convèncer el lector, sinó intentar obrir-li nous horitzons, atiar la seva imaginació, promoure la reflexió i –si és possible– sorprendre’l. Probablement hi hagi opcions més fàcils, com seria repetir les músiques, els discursos, els dogmes i les propagandes a les quals està acostumada l’oïda –i la vista– del lector.

Com ho és també la busca d’una complicitat fàcil i pacient del lector davant de les frustracions dels atiadors de focs, disposats a trobar, en tot temps i lloc, l’argúcia que confirmi les seves certeses obsessives.

Al seu Pamflet des del planeta dels simis, Vázquez Montalbán deia: “No hi ha veritats úniques, ni lluites finals, però encara és possible que ens orientem mitjançant les veritats possibles contra les no veritats evidents i lluitar contra elles. Es pot veure part de la veritat i no reconèixer-la. Però és impossible contemplar el mal i no reconèixer-lo”.

El repte és compartir, de manera honesta, amb el lector la recerca d’una part de la veritat i desemmascarar les “no veritats evidents” i els seus propagandistes. Així, si som capaços de guanyar el repte, la parla esdevindrà més radical que no pas el silenci.

Enginyer. redaccio@andorra.elperiodico.com