Darrerament he estat pensant en la buidor. Ho he fet en diversos termes, un d’ells, el polític. No entraré en els motius que m’han dut a fixar-me en la buidor; això és propi, exclusiu i romandrà dins meu. Però, certament, és un aspecte important del qual tracto –amb més o menys encert– en aquesta columna.
Primer caldria prendre la política pel que, en bona part, és: lluita pel poder. Aquí ja es manifesta una instància plena de buidor, la del poder. No entraré, doncs m’ocuparia molta discussió, a debatre la natura real de poder. Amb el que sí que estarem d’acord és amb la seva característica incorporeïtat, o més aviat, amb la seva corporeïtat fugitiva que apareix i desapareix fent mutar l’autoritat. Ja sabem des de fa dies que el poder polític no és igual a poder «a seques», o que altres tipus de poder poden emprar el polític per fer efectius els seus interessos. Això és possible, precisament, per la característica buidor del concepte.
Un altre aspecte té a veure amb la política democràtica. En haver d’arribar al poder mitjançant el vot ciutadà sorgeixen una sèrie de qüestions, com la de la demagògia, problema que altres han tractat abundantment. Aquí jo em limitaré a donar la meva versió. Es genera sovint un abisme entre el que l’esfera pública registra i el que realment succeeix, ja que la propaganda és principal. Ho recorda Eric Hobsbawm quan diu que durant la Guerra Freda cap de les dues potències tenia intenció real d’atacar-se, però que havien de mantenir la retòrica bel·licista per legitimar els seus règims. Aquesta distància és un buit perfecte.
Una altra forma de la buidor la trobem a l’actitud contrària, la de la literalitat, infantadora del fanatisme. No hi ha espai entre la paraula, que s’ha d’acomplir, i el fet. D’aquesta manera es genera un nihilisme que esborra qualsevol obstacle a la idea i que permet l’execució directa o l’homicidi per desídia. Ambdues formes neixen de la buidor, del no-res com a profeta.
Potser aquesta columna és també un exemple de buidor com tantes altres. Un exemple d’aquelles paraules que cauen al no-res. Jo els hi comento, per si un cas. No deixin d’observar-la: fascina i repugna per igual.
