Hi va haver un temps en què recorria els quilòmetres que fessin falta per aconseguir el botí dels meus diaris quotidians. No tenir la premsa del dia, en aixecar-me, era el més semblant a estar nu. Ja no freqüento els quioscos. Malgrat els anys que porto exercint el periodisme, m’he adequat a les tecnologies. Vaig créixer en l’època del teletip (alguns dels lectors no sabran del que estic parlant, en síntesi, picar una cinta que s’enviava com un telegrama); l’arribada del fax va ser el miracle d’enviar un paper en un instant . I després, Internet i les tecnologies.
Segueixo addicte / dependent dels diaris, els llegeixo a Internet, pagant la subscripció on line. I ara no m’acosto, gairebé, als quioscos. He adquirit, sobretot en la meva vida fora d’Espanya, la submissió a les edicions on line.
La crisi de la premsa de paper té el seu origen en la fugida cap a Internet dels usuaris que abans eren tradicionals, però no només per això. Els grans mitjans de comunicació s’havien convertit, en molts casos, en empreses amb molts més interessos que els editorials. La seva preocupació ja no són només els lectors. Tenen moltes servituds derivades de les seves diverses dependències empresarials. I, a més, la pèrdua de lectors ha tingut com a conseqüència el descens dramàtic dels ingressos publicitaris.
La competència dels mitjans de pagament amb les xarxes és brutal; Internet s’ha convertit en un univers en el qual pagar per la informació es considera per a molts una ofensa inacceptable. «Gratis» és una paraula perillosament automàtica, sobretot perquè «de franc» no necessàriament és sinònim de rigor i qualitat. La notícia que un magnat d’Internet ha comprat The Washington Post ha estat rebuda com un alleujament i un avís. El diari emblemàtic se salva, però no sabem res dels plans del seu nou editor. La xarxa s’està menjant la premsa escrita. Però la xarxa, que és instantània i té molts avantatges, ha de ser omplerta de qualitat i rigor. Sense continguts, la xarxa no és res. I distingir la qualitat del que és superflu no és fàcil sempre. No crec que el periodisme de paper desaparegui però no està sabent reconduir-se. La informació sempre costa diners si vol estar suportada per la qualitat. El més interessant que es planteja en aquests temps és la competència a la xarxa amb el paper, l’aparició de mitjans alternatius i la possibilitat que qui tingui alguna cosa a dir i d’informar pot dependre només de si mateix.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
