Recent elegit José María Aznar com a president de govern, el 1996, van preguntar a Xabier Arzalluz per l’escàs carisma del nou mandatari. Amb sorna, el llavors president del PNB va respondre que Aznar no havia de preocupar, que quan un guanya unes eleccions immediatament se li posa cara de carisma.
Rajoy ho sap bé. Arriba al Congrés del PP a Sevilla en unes condicions que només un home molt optimista podria haver imaginat fa quatre anys. ¿Se’n recorden del Congrés de València de 2008? Recorden aquell article demolidor de Gabriel Elorriaga, llavors secretari de comunicació del partit, afirmant que el PP tenia projecte i equips, però que necessitava un lideratge renovat, sòlid i integrador que Rajoy no estava en condicions d’oferir? ¿Recorden els intents de Juan Costa i Esperanza Aguirre –«em presento, no em presento»– sondejant les possibilitats de disputar la butaca al seu líder? ¿I dels mitjans que avui exalcen a Rajoy com a gran estadista demanant el seu cap donada la seva incapacitat per portar de nou al seu partit al poder?
No ho van tombar, però van fer efecte. Rajoy va guanyar aquell difícil congrés amb el joc amb la que solen guanyar els candidats únics. Però va sortir d’aquell conclave com el president amb menys suport domèstic des de la refundació del partit el 1989. I va haver de suportar una inèrcia de lluites fratricides que es van saldar amb sonades renúncies, com la de la dirigent popular basca María San Gil.
Però els temps han canviat. Aquell dirigent tocat és avui president del govern, els seus grups parlamentaris controlen les dues cambres amb majoria absoluta i dirigeix ??un partit que ha assolit cotes de poder territorial desconegudes en la nostra història democràtica. Ningú s’atrevirà a tossir ni a discutir la direcció que li plagui configurar. Rajoy gaudirà d’un congrés fàcil i d’una ciutat i d’una terra que tenen un color especial que potser canviï a partir del 25 de març.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
