Al 1963 es produeix un esdeveniment molt important per als deutors morosos en el marc del Consell d’Europa, atès que s’aprova el Protocol número 4 al Conveni Per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals reconeixent certs drets i llibertats, a mes dels que ja figuren al Conveni i el Protocol Addicional al Conveni. Aquest Protocol número 4 va establir el següent: «Article 1. Prohibició de presó per deutes. Ningú pot ser privat de la seva llibertat per l’única raó de no poder executar una obligació contractual».
El citat Protocol número 4 del Consell d’Europa va entrar en vigor de manera general el 2 de maig de 1968 però en alguns estats europeus va trigar molts anys en entrar en vigor, com va ser el cas d’Espanya, estat en què només ho va fer el 16 de setembre de 2009, ja que fins a aquest any el citat Protocol no va ser aprovat ni ratificat a Espanya mitjançant Instrument de Ratificació, i publicat al BOE; i això malgrat que al 1978 el representant de l’Estat espanyol va subscriure a Estrasburg el citat protocol. En el cas d’Andorra, el citat protocol va entrar en vigor un any abans, concretament el 6 de maig de 2008. Tanmateix, sorprèn per insòlit i escandalós que alguns països europeus com es el cas de Grècia, membre de la Unió Europea (UE), no hagin subscrit ni ratificat el citat Protocol número 4 que en canvi sí ha estat subscrit per països que no pertanyen a la UE com Albània, Àzerbaidjan, Geòrgia, Montenegro, la República de Moldàvia i Turquia, entre altres estats.
Així mateix, al 1966, el Pacte Internacional de Drets Civils i Politics, adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides mitjançant la Resolució 2200A, de 16 de desembre de 1966 (va ser adoptat al mateix temps que el Pacte Internacional de Drets Humans), va reconèixer una sèrie de drets humans universals, i va establir el següent: «Article 11. Prohibició de presó per deutes. Ningú serà empresonat pel sol fet de no poder complir una obligació contractual». Andorra va subscriure aquest pacte l’any 2002, i va entrar en vigor al 2006. L’Estat espanyol es va adherir al 1985.
A més, l’article 17 del citat pacte dicta que: «Article 17. Ningú serà objecte d’ingerències arbitràries o il·legals en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs il·legals a la seva honra i reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes ingerències o aquests atacs».
En conseqüència, al segle xx, la majoria de les legislacions dels països civilitzats van prohibir la pena de presó per deutes, i van consagrar la protecció de certs bens del deutor de la persecució dels seus creditors. Ara bé, a l’Estat espanyol, fins a la promulgació del Codi Penal de 1995 encara existia la presó per lliurar un xec en descobert, com establia l’article 563 bis, b de l’extint Codi Penal de 1973. Actualment, el xec sense fons no està tipificat ni penat com a delicte.
Malgrat tot, el marc legal per al recobrament extrajudicial de deutes i per la regulació de les empreses de recuperació d’impagat és molt diferent en cadascun dels països europeus, inclús en aquells que pertanyen a la UE. Mentre alguns estats, com és el cas de França, tenen una estricta regulació del recobrament extrajudicial de crèdits impagats, altres països manquen totalment d’una normativa, com és el cas d’Espanya. S’ha de fer esment que, a Espanya la gestió privada del cobrament de morosos per sí mateixa i l’actuació d’empreses de cobrament que actuen dins de la legalitat, és a dir, sense extralimitacions –com són les amenaces, coaccions, insults, calúmnies, vexacions, injúries, lesions, maltractaments d’obra, retencions, o assetjament- no constitueix cap il·lícit penal. El dret del creditor a reclamar extrajudicialment el deute està perfectament recollit en l’article 1096 del Codi Civil que diu: «Quan el que hagi de lliurar-se sigui una cosa determinada, el creditor, amb independència del dret que li atorga l’article 1101, pot compel·lir al deutor perquè realitzi el lliurament». La definició del ver compel·lir que ofereix al Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española és: «Obligar algú, amb força o autoritat, a què faci alguna cosa que no vol». L’article 1101 del CC estableix que: «Queden subjectes a la indemnització dels danys i perjudicis causats els que en el compliment de les seves obligacions incorreguessin en dol, negligència o morositat, i els que de qualsevol manera contravinguessin al tenor d’aquelles». Al mateix temps l’article 1100 del CC dicta que: «Incorren en mora els obligats a lliurar o a fer alguna cosa des que el creditor els exigeixi judicial o extrajudicialment el compliment de la seva obligació». En conseqüència, el creditor té perfecte dret a reclamar extrajudicialment el deute amb els interessos de demora reportats o bé anar a la tutela judicial del crèdit a través de la jurisdicció corresponent.
Ara bé, cal tenir en compte que les úniques autoritats que poden dictaminar si una persona física o jurídica és realment deutora i declarar formalment que ha d’abonar un deute, podent obligar al morós al pagament del deute pendent tot i estar en contra el deutor, són els òrgans judicials, atès que sense una resolució judicial ferma ningú pot ser obligat a pagar un (presumpte) deute ni pot ser considerat com a morós per molt que existeixin documents que en aparença demostrin l’existència d’un suposat deute (factures, rebuts o documents canviaris). Això és així, perquè en rigor, cap document per sí sol pot provar legalment els fets constitutius de la legitimitat d’una pretensió de cobrament del creditor. Per tant, tot document ha de ser avaluat pel Tribunal al llarg del procés judicial per determinar si es pot considerar l’existència d’un deute dinerari cert, lícit, exigible i no prescrit, i a més declarar el dret del creditor a ser reemborsat.
Si bé és cert que la majoria dels professionals del recobrament extrajudicial de crèdits impagats utilitzen mètodes que es troben dins de la legalitat, també és cert que existeixen altres que amb les seves actuacions lesionen greument els drets més fonamentals de la persona, com s’ha posat de manifest en més d’una ocasió. Per consegüent, quan existeix un buit legal -com és el cas d’Espanya- això permet l’existència d’empreses dedicades al recobrament d’impagats que fan servir mètodes poc ortodoxes, moltes vegades coactius i inclús propers a l’assetjament, per recobrar els deutes impagats. A més, en molts casos no existeix verificació de l’existència o de la quantia del presumpte deute a reclamar. Entre altres accions, les amenaces i la divulgació de dades concernents a la suposada morositat del deutor són utilitzades com a mitjà de pressió per cobrar les quantitats reclamades. En conseqüència, a Espanya encara existeixen certes agències de cobrament de morosos que utilitzen les amenaces, l’assetjament i la humiliació per pressionar als morosos. Aquest tipus d’agències utilitzen cobradors que es dediquen a coaccionar als deutors fent servir la intimidació i les amenaces verbals, i inclús en alguns casos han arribat a la violència física.
A finals de l’any 2022, Espanya continua sent l’únic Estat membre de la UE que no té regulada l’activitat del recobrament extrajudicial de deutes. No existeix cap llei, reglament o ordre ministerial que reguli aquesta activitat. Segons el meu punt de vista, és paradoxal que, en un estat com l’espanyol, tan legalista i reglamentista (que acostuma a exigir per a l’obertura d’un negoci tràmits interminables, i que sol·licita llicències estatals, autonòmiques i municipals per tota activitat empresarial) no existeixi encara cap normativa que reguli a aquestes empreses de recobrament ni els procediments que es poden utilitzar per reclamar els deutes. En la meva modesta opinió, tant els polítics com l’Administració han actuat amb desídia en relació amb aquest punt, per la qual cosa no s’ha preocupat fins ara de regular la gestió privada del cobrament de deutes. Conseqüentment, no existeix per ara una normativa que reguli l’activitat del recobrament de deutes, per tant, degut a aquesta llacuna jurídica en el sector del recobrament existeix una gran heterogeneïtat pel que fa a les empreses que operen en el mercat.
Quant a la futura regulació de les activitats de recuperació de deutes, al març de 2009 el Congrés dels Diputats va instar al Govern a crear, a petició de Convergència i Unió, un marc jurídic que reguli les activitats orientades a recuperar deutes. Sobre aquesta iniciativa legislativa, la Comissió d’Economia i Hisenda va aprovar per unanimitat una Proposició no de Llei del Grup Parlamentari Català (CiU), consensuada amb els grups parlamentaris del PSOE i ERC-IU-ICV, en la qual instava al Govern a adoptar les mesures necessàries per crear un marc jurídic d’actuació de l’activitat per recuperar els deutes i crèdits impagats. En la mateixa línia, el Congrés va demanar que s’assegurés la deguda protecció dels ciutadans davant aquelles actuacions que atemptin a la dignitat de les persones o envaeixin la seva intimitat en ocasió de la reclamació d’impagats.
En relació amb la futura normativa del sector de la cobrança, al gener de 2010 el Grup Socialista al Congrés dels Diputats va sol·licitar al Govern una regulació urgent de les empreses de cobrament de morosos per evitar les pràctiques coactives. El PSOE va sol·licitar formalment al Govern que abordés la regulació de les empreses de gestió de deute i cobrament a morosos per establir un sistema de garanties a empreses i ciutadans. Després de més de 12 anys, encara s’espera una normativa que reguli el recobrament extrajudicial de deutes.
En conseqüència, aquest buit legal permet que existeixin certs individus dedicats al recobrament de deutes que utilitzen mètodes coactius. L’ús de mitjans de recobrament manifestament vexatoris i denigrants que atempten contra la dignitat de la persona i danyen i lesionen els drets fonamentals han d’erradicar-se. Val la pena assenyalar que la Constitució espanyola, al capítol dels drets fonamentals dels espanyols, dicta al seu article 18: «Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge», per consegüent, és anticonstitucional difondre fets relatius a una persona que puguin constituir una intromissió il·legítima al seu dret a l’honor o que vulnerin el seu dret a la intimitat o a la seva imatge.
En els últims anys, els tribunals han construït una sòlida doctrina jurisprudencial sòlida, tant per part del Tribunal Suprem com de les audiències provincials, aplicable a la il·licitud de pràctiques de recobrament que suposen una intromissió il·legítima en el dret de l’honor del (presumpte) deutor. La sentència del Tribunal Suprem que va posar les bases per construir una doctrina para que es considerin mitjans vexatoris, coactius o intimidatoris quan s’ignori la privacitat de la correspondència com a àmbit d’extensió reservat a la intimitat personal amb la intenció d’estendre el rumor sobre la morositat del destinatari va ser un recurs de cassació de la Sala del Civil de desembre de 1995 (Núm. 1.130 – Sentència de 30 de desembre de 1995). Igualment, aquesta sentència va permetre establir el criteri jurisprudencial para que la divulgació de dades relatives a la morositat d’una persona, quan per la manera de produir-se s’apreciï una finalitat d’atemorir o coaccionar al deutor mer mitjans vexatoris para que pagui la quantitat que es reclama, sigui considerat com un atemptat a l’honor de l’afectat.
Segons el meu parer, la sentència més important dictada fins ara sobre la reclamació extrajudicial de deutes i certes actuacions que suposen una intromissió il·legítima en l’honor del deutor és la sentència del Tribunal Suprem número 306/2001, de 2 d’abril (STS de 2 d’abril de 2001, Dret a l’Honor. Conductes coactives per al recobrament de crèdits). Aquesta sentència és molt reveladora ja que assenyala el caràcter il·lícit de certes pràctiques en el recobrament extrajudicial de deutes i reclama als poders públics la necessitat de remeiar aquestes situacions atesa la proliferació de la utilització d’aquests instruments coactius. Així mateix, la sentència manifesta literalment que «per molt desitjable que sigui l’existència de mitjans extrajudicials para l’efectivitat dels drets de crèdit que s’ostentin enfront de tercers, això no permet substituir la força coactiva dels poders públics per actuacions privades que atemptin a la dignitat de les persones o envaeixin la seva intimitat».
La citada sentència del Tribunal Suprem qualifica d’il·legítim el procediment per cobrar comptes pendents consistent en fer públic en l’entorn del morós que deu diners i reclama als Poders Públics la necessitat de remeiar aquestes situacions. En aquesta sentència, el Tribunal Suprem reitera la doctrina que ja havia mantingut en altres ocasions que no poden quedar justificades per usos socials i menys encara per la llei, conductes que tenen un evident caràcter intimidatori o vexatori. La proliferació de la morositat i la lentitud i, en certa mida, la inoperància de la justícia per posar-li fi, han fet proliferar les empreses que es dediquen a la recuperació d’impagats amb mitjans la legalitat dels quals ja s’havia posat en dubte. Novament, el Tribunal Suprem ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre la legalitat d’aquests mitjans a la sentència que ara veurem. Tal com especifica l’alt tribunal, no es discuteix en aquest recurs la licitud de l’activitat comercial que desenvolupen aquestes empreses, ni la formació d’arxius de dades amb la finalitat d’exercir aquesta activitat mercantil sotmesa a la corresponent normativa, sinó que el que està en qüestió és l’actuació dels empleats d’aquestes empreses per exigir el pagament dels deutes.
