El riu Madriu desguassa al Valira Oriental per l’esquerra poc abans que aquest es junyeixi amb la Valira Occidental. El Madriu recull les aigües de la vall del Madriu, d’igual nom, una de les més formoses del Principat. El seu nom el relacionem amb el de Madrid, la capital d’Espanya, el qual vol dir curiosament melic, tal com demostro en el llibre Castell de focs. De Sanaüja a Ceres (La Trenca).
La paraula Madrid ve de madre, mare, i pel que fa a la segona arrel, -it podria significar senyal. Per tant, Madrid voldrà dir el senyal de la mare, que tothom porta al mig de la panxa i que ens és causat per la mare que ens va infantar, el melic. Certament, el nom s’adiu amb Madrid perquè aquesta urbs es considera geogràficament com el melic d’Espanya, com també de la península Ibèrica. Els historiadors diuen que Madrid formava part dels carpetans, a l’interior d’Espanya, però el seu nom no figura entre les ciutats de la Carpetània en les Taules de Ptolomeu, la qual tenia per capital Toletum.
No obstant això, hem de creure que molt abans dels romans els enginyers ibers o d’una altra civilització van traçar línies sobre el terreny peninsular per tal d’esbrinar on s’esqueia el seu centre geogràfic de la Península i un cop trobat van deixar un senyal en aquell punt, com alguna pedra dreta, que van anomenar madrit, o sigui, el melic. Avui en diríem punts geodèsics. El nom va sobreviure al pas dels segles i inclús mil·lennis fins que va donar com a resultat una població petitona que amb el temps estava destinada a ser la capital d’Espanya. Ja Felip II va traslladar la capital de Valladolid a Madrid perquè aquesta s’esqueia al centre geomètric de la península. Com ho sabia? Per alguna tradició encara existent o pels nous càlculs dels seus enginyers imperials?
Ara bé, aquella penya o megàlit qui sap què se’n va fer. Avui Madrid supera els quatre milions d’habitants. Al seu lloc ens queda la rajola del km O de la plaça del Sol de Madrid. Madrid és un cas portentós de coincidència entre el nom i la realitat. La diferència del nom de Madrid, màxim quan molts ja diuen Madriz, amb el nom de la vall andorrana del Madriu és mínima. Només ens resta localitzar el melic.
Si ens endinsem a la vall del Madriu, veurem una muntanya alta i ampla com un cos estirat, amb la panxa i les cames. Al bell mig de la panxa hi ha una elevació simètrica amb dos punts que serien el melic que va donar nom a la vall i de retruc al seu riu. La imatge i el nom es reprodueixen en el poble espanyol proper d’Estamariu, el qual presenta un pendent com si algú estigués de panxa al sol amb el melic que despunta al mig. Es pot contemplar bé tot pujant pel polígon industrial de la Seu. Es-, article salat, i -tamariu, el melic, amb la metàtesi o intercanvi de les dues consonants primeres: matariu/tamariu. El mateix valdria per Tamarit de Llitera.
