Paco Valladares era un jove etern. Del tipus de Manuel Galiana, Jaime Blanch, Juan Diego o Julio Gutierrez Caba, només que aquests van decidir, arribat el moment que van considerar pertinent, fer-se una mica grans. Paco, no. L’escena espanyola mai no va anar sobrada de galants, això és, de tipus alts, guapos, de veu greu i que sabessin ballar, de manera que Francisco Valladares es va proposar, des d’aquell remot «Diego d’Acevedo» i amb el concurs de la seva naturalesa, compondre fins al final aquest arquetip escènic, el del galant, que a Espanya havien hagut de representar els joves eterns baixets que citem al principi, o tipus de físic com Fernando Fernán Gómez, o italians. No obstant això, si Paquito Valladares va aconseguir ser fins al final un jove etern, així en el teatre de bastidors com en el de la vida, va ser perquè va conservar el que fa jove al jove: la innocència i el sentit de l’amistat. Per això la seva mort ha commogut als companys i als amics, perquè la mort d’un nen, d’un jove, dol i ofèn molt més.
La veritat és que per ser actor o actriu a Espanya s’ha necessitat sempre d’aquest entusiasme propi de la gent de poca edat. La pallissa dels assajos, de les funcions, de les gires, del telèfon que no sona durant els interminables parèntesis de l’atur, de la memorització de totxos tantes vegades indigeribles, de la solitud dels hotels i les fondes, requereix aquest esperit jove. Paco Valladares, que em va distingir immerescudament amb la seva amistat, que va interpretar amb gràcia alguna coseta que havia escrit un i que va honrar amb la seva presència sempre estel·lar la meva casa, es va mantenir jove perquè es va mantenir bé, però aquests altres dos col·legues que la mort s’ha emportat aquests dies sense deixar-los esperançar-se amb l’última primavera, Quique Camoiras i Pepe Rubio, eren joves també.
Aquí tenim, a tir de pedra, les eleccions andaluses que ja han celebrat apòcrifamente, pel que sembla, els sondejos, i la Vaga General que la carcunda voldria també retallar, escamotejar, prohibir als pobres. Però ja no tenim a Paco Valladares, ni a Quique Camoiras, ni a Pepe Rubio, i ja no ens queda gairebé cap d’aquells emèrits espanyols que van voler viure, i morir, sent joves.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
