Tot i que les Constitucions dels Estats europeus reconeixen com a dret fonamental de les persones que el seu habitatge és inviolable, l’últim any milers de ciutadans s’han trobat amb la desagradable situació que el seu habitatge ha estat envaït per okupes; és a dir, per subjectes que no ostenten cap títol que els autoritzi a ser a la finca. En la majoria dels casos, aquests ciutadans víctimes del delicte d’ocupació il·legal del seu habitatge han hagut d’acudir a la policia, interposar una denúncia al Jutjat de Guàrdia, acudir a un advocat i posar la situació en coneixement d’un advocat expert. Un altre punt és que molts d’aquests ciutadans des del principi han sol·licitat com a mesura cautelar que es procedeixi al desallotjament immediat dels okupes de l’habitatge de la seva propietat, perquè no estaven disposats a esperar a la finalització del procediment judicial interposat perquè la desocupin i recuperar la possessió de la seva finca. Tot i això, molts propietaris d’immobles han hagut d’esperar terminis d’un any per al desallotjament de l’habitatge si l’autoritat competent no vol adoptar la mesura cautelar de treure els okupes. Això és força freqüent quan els okupes fa dies que estan dins la finca, ja que només en cas de flagrant delicte la policia pot accedir al domicili ocupat, de manera que si la policia té la certesa que els fets acaben de passar en aquest cas els agents de l’autoritat si tenen permès l’accés a l’immoble, i poden desallotjar els ocupants sense que sigui necessari comptar amb una ordre judicial.
El fenomen de l’ocupació s’ha convertit en un greu problema per als ciutadans, i ha generat tota una cultura a favor de l’ocupació (per dir-ne d’alguna manera) que fins i tot han arribat a publicar un «Manual d’Okupació» que ha arribat a la segona edició revisada i ampliada, segons es pot llegir a la portada del manual pràctic. Aquest Manual consta de cinc capítols, que expliquen amb tot detall que han de fer els okupes per escollir l’habitatge adequat candidata a l’ocupació, com fer l’entrada a la finca, com actuar si es presenta la policia o el propietari legítim de l’immoble, com obtenir l’electricitat i l’aigua si fos necessari aconseguir aquests subministraments bàsics, com han de plantar la seva defensa jurídica abans els intents de plantar la seva defensa jurídica pràctica per resistir el major temps possible a la casa ocupada. En honor a la veritat, aquest manual d’okupació és una guia pràctica que està ben escrita i molt documentada i que resulta de gran utilitat per als que exerceixen l’ocupació d’immobles. A tall d’exemple, copio a continuació literalment el text que apareix a la pàgina de presentació en aquest manual: «La informació que s’ofereix a continuació és fruit de l’experiència i la investigació, però en cap cas es tracta d’un tractat d’okupació. Hi ha multitud de persones amb experiència i amb altres opinions sobre els temes que es tracten aquí, per la qual cosa aquestes propostes són només algunes de les possibles dins de l’experiència col·lectiva acumulada. Per completar aquest text s’han recopilat diferents testimonis de casos reals, que apareixeran destacats al llarg del manual».
Per tant, és important per als propietaris de la finca ocupada saber com actuar des del primer moment. Tractar-se d’una finca on viu el propietari i la família, però que es van absentar unes setmanes per anar-se’n de viatge, una segona residència a la costa on la família passa uns mesos de vacances a l’any, un immoble no ocupat pel titular i que el va comprar com a inversió en actiu immobiliari, o un immoble buit propietat d’un fons voltor.
Igualment, hi ha dues vies per recuperar la possessió de la finca: el procediment civil i la via penal, i és recomanable una o una altra depenent de cada cas concret. Així doncs, si algú ocupa una casa; és a dir, el domicili d’una persona aprofitant que era de viatge, l’article 202.1 del Codi Penal espanyol el preceptua amb claredat: és un delicte d’aplanament de casa i les forces de seguretat de l’Estat han de desallotjar els ocupants immediatament. El mateix passa amb un segon habitatge; el Tribunal Constitucional ho ha dictat en diverses sentències: la segona residència també és considerada estada del seu titular. Val la pena assenyalar, que l’esmentat precepte del Codi Penal prescriu que entrar a casa aliena o mantenir-s’hi contra la voluntat del seu habitants constitueix un delicte d’aplanament de casa que pot ser castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys.
Ara bé, quan l’immoble no és un domicili; o sigui, no és habitada del propietari perquè és una finca adquirida per un honrat pare de família que amb l’estalvi ha comprat un pis per deixar-lo en herència als seus fills, el delicte és d’usurpació d’immoble, i està previst a l’article 245.2 del Codi Penal. Val la pena recordar, que aquest tipus penal es va introduir al text de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del vigent Codi Penal espanyol, per sancionar les conductes dels anomenats okupes, sense que existís amb anterioritat, ja que, abans d’aquesta reforma, únicament se sancionava l’ocupació de coses immobles mitjançant «violència o intimida». Aquest precepte s’aplica en casos d’ocupació sense violència o intimidació, que l’okupa no tingui cap altre domicili, que està instal·lat amb vocació de permanència, no té títol jurídic per estar a la finca, que hi hagi dol a l’okupa, és a dir que conegui l’alienitat de l’immoble i l’absència d’autorització del propietari que ha expressat la seva voluntat. A més, no es pot denunciar la mera estada transitòria ni l’ocupació de les finques abandonades o ruïnoses ni la possessió “socialment manifesta”. D’altra banda, si es considera que la persecució del cas concret s’ha de canalitzar per aquesta via, també hi ha una condemna addicional per un eventual delicte de danys que necessàriament es comet en aquests casos, ja que per accedir a l’habitatge s’haurà forçat el pany o trencat alguna finestra, existint així força en les coses. Aquest tipus d’ocupació es castiga com a delicte lleu d’usurpació de béns immobles amb una simple pena de multa de tres a sis mesos, la quantia dels quals va en funció dels ingressos que té la persona que ha ocupat l’habitatge, i al final, com que gairebé tots són insolvents, l’import de multa és mínim o no s’arriba a pagar. Així mateix, la jurisprudència ha determinat que si qui realitza l’ocupació hagués estat autoritzat d’alguna manera per ocupar l’immoble, encara que fos temporalment o en qualitat de precarista, l’acció no s’ha de reputar com a delictiva, i el titular haurà d’acudir a l’exercici de les accions civils procedents per recuperar-ne la possessió. La via civil és l’altra opció que té el propietari d’una finca ocupada, si no es veu clar el compliment de tots els requisits per acudir a la via penal; la via civil, però, pot trigar molts mesos a aconseguir el desallotjament coercitiu dels okupes d’una finca.
Davant la gravetat de la situació i la sensació d’inseguretat que l’ocupació ha generat en l’opinió pública a Espanya, el Ministeri d’Interior va publicar una guia en què dona instruccions a les Forces i els Cossos de Seguretat de l’Estat a l’hora d’actuar davant d’una ocupació il·legal. L’objectiu de la Instrucció 6/2020 de la Secretaria d’Estat de Seguretat és resoldre qualsevol dubte que pugui sorgir en l’actuació conjunta de policies, jutges i fiscals i aconseguir que els atestats policials incloguin informació més detallada sobre cada cas d’ocupació. El text emès pel Ministeri d’Interior indica que els policies hauran d’actuar quan una ocupació sigui «flagrant». La guia recorre a la jurisprudència del Tribunal Suprem i a la Llei d’Enjudiciament Criminal per definir el concepte de flagrància, que divideix en tres característiques essencials: primer, la immediatesa de l’acció delictiva; segon, la immediatesa de l’activitat personal; i tercer, la necessitat urgent Intervenció Policial.
