Durant les darreres dècades, Amèrica Llatina ha viscut canvis polítics constants, amb cicles que han oscil·lat entre governs d’esquerra, populismes i projectes conservadors. Tanmateix, en els últims processos electorals s’ha començat a configurar una tendència perceptible: molts països estan apostant per opcions de dreta o per corrents liberals que prioritzen la disciplina econòmica, la seguretat jurídica i la reducció del pes de l’Estat en l’economia. Aquesta inclinació no respon a un gir ideològic purament emocional, sinó al cansament acumulat davant la falta de resultats tangibles, la inseguretat creixent i la percepció que les estructures públiques, massa sovint, han estat incapaces d’oferir solucions eficients.
Aquest nou corrent polític s’ha traduït en un augment de la confiança tant interna com externa. Quan un país anuncia reformes orientades a la responsabilitat fiscal, a l’obertura de mercats o a la millora de la governança, els actors econòmics reaccionen amb un optimisme que sovint es reflecteix en la recuperació de la moneda, en increments de la inversió i en perspectives creditícies més estables. Encara que els resultats no siguin immediats, el canvi d’expectatives és un actiu poderós: genera la sensació que el futur pot ser gestionat amb més previsibilitat i menys improvisació.
Al mateix temps, els governs liberals acostumen a projectar un discurs de futur basat en la idea de tornar a posar el país en marxa mitjançant el dinamisme privat, la innovació i la simplificació de la burocràcia. Aquest relat connecta especialment amb les classes mitjanes urbanes, que sovint han sentit que les polítiques redistributives no resolien els seus problemes reals. Per a aquests sectors, la promesa d’un estat més àgil i menys intrusiu resulta atractiva, ja que els permet imaginar un entorn on emprendre i progressar no sigui una cursa d’obstacles.
Un altre element clau és el reposicionament internacional. Molts governs de dreta o de tall liberal han adoptat una diplomàcia més pragmàtica, orientada a atraure inversió estrangera, a establir aliances comercials i a mostrar estabilitat institucional. Aquesta actitud ha reforçat la percepció que alguns països de la regió estan disposats a competir seriosament en l’economia global, deixant enrere discursos ideològics que sovint generaven desconfiança entre els actors financers internacionals.
Les projeccions a mitjà termini per als països que han apostat per aquest rumb són moderadament positives. El focus en sectors productius sòlids, pot consolidar un creixement menys dependent del cicle polític i més vinculat a la capacitat real de producció. A més, les reformes orientades a la digitalització estatal, la lluita contra la corrupció i la flexibilització del marc regulatori poden aportar un entorn més clar i competitiu per a les empreses locals i per als inversors estrangers.
Tot i això, el gir liberal no és un destí assegurat, sinó una aposta. La història de la regió demostra que la confiança, quan no va acompanyada de resultats concrets, es dissipa amb rapidesa. Els governs que avui recullen un vot d’esperança hauran de demostrar que poden traduir les seves promeses en millores tangibles en la vida quotidiana. Si ho aconsegueixen, Amèrica Llatina podria entrar en una nova etapa de creixement i estabilitat. Si no, és probable que el pèndol polític torni a moure’s amb força, buscant un altre cop solucions en el costat oposat de l’espectre ideològic.
