Els mercats mundials comencen a expandir-se a finals dels anys 50 i principis dels 60 de segle passat i les exportacions requerien uns períodes de crèdit a l’importador que superessin els terminis tradicionals de 60, 90 i 120 dies que existien en els mercats domèstics i encara durant més temps quan es tractava d’exportacions de béns d’equip, maquinària industrial o maquinària pesant. A més, s’incrementaven les exportacions de béns d’equip i les dirigides als països de l’Est d’Europa, que precisaven fonts de finançament diferents de les tradicionals; és per tot això pel que apareix la modalitat de finançament anomenada a nivell internacional com ‘forfaiting’. Aquesta és una modalitat de finançament flexible i ràpida que possibilita el descompte sense recurs dels crèdits documentaris d’exportació o dels documents financers lliurats per l’importador per instrumentar el pagament de les operacions.
Moltes vegades es confon el ‘forfaiting’ amb el ‘factoring’; no obstant això, hi ha importants diferències entre tots dos. Una de les principals és que en aquest últim tipus de finançament, l’empresa pot cedir les factures amb recurs, de manera que el cedent que és l’empresa proveïdora o exportadora que expedeix les factures es converteix en el responsable de reclamar el pagament, en el cas que el client sigui morós i no aboni la factura en la data i forma indicades. No obstant això, en el ‘forfaiting’, al tractar-se d’operacions amb més risc, les empreses proveïdores cedeixen de forma completa i sense recurs dels crèdits comercials a les entitats bancàries, de manera que seria l’entitat financera a la qual se cedeix el crèdit i els documents canviaris que subscriuen el seu pagament (pagarés, lletres de canvi, o cartes de crèdit amb pagament ajornat) la responsable de reclamar els possibles impagaments d’aquesta, i assumir els possibles crèdits incobrables tal com succeeix en el factoring sense recurs.
Una altra de les diferències està relacionada amb el nombre de documents mercantils i títols que es cedeixen. Mentre que en el ‘forfaiting’ es cedeixen pagarés, lletres de canvi o documents financers de pagament acceptats legalment, en el cas del ‘factoring’, es produeix una cessió de factures emeses pel proveïdor, enteses aquestes factures com una prova que s’ha venut el bé al destinatari de l’operació. En un procés habitual de factoring es poden cedir multitud de factures, i de caràcter recurrent mensual, en funció del volum de facturació i la forma en què es cobra als clients. Per tant, el nombre de documents mercantils cedits en el factoring és molt més gran que en el ‘forfaiting’. L’altra diferència seria el temps de cobrament. En el factoring el període de pagament de les factures sol estendre entre els 60 i els 120 dies com a màxim. Mentre que en el cas del forfaiting, els pagarés emesos i les dates de cobrament de les operacions amb pagament ajornat poden estendre fins als sis anys.
Per tant, el ‘forfaiting’ és un instrument de finançament de comerç exterior consistent en la compra sense recurs al cedent d’un cert mitjà de pagament internacionalment acceptat, com poden ser pagarés o lletres de canvi, que freqüentment estarà avalat per un banc (denominat en ocasions ‘forfaiter’) i l’origen pot ser una operació comercial i fins i tot una operació financera a curt, mitjà i/o llarg termini. Els documents susceptibles de ser finançats són les lletres i pagarés i els terminis admesos solen estar entre dotze mesos i sis anys. En conseqüència, es pot dir que el ‘forfaiting’ és una operativa per la qual l’empresa exportadora ven a una entitat financera un document de pagament internacionalment acceptat, lletra de canvi o pagaré, que reconeix un dret de cobrament originat en una operació de compravenda internacional, transferint tots els riscos i responsabilitats de cobrament i rebent el pagament al comptat amb les deduccions pròpies del descompte. Per tant, les operacions de finançament són sense recurs; o sigui es produeix el fet que és el banc finançador qui assumeix el risc d’impagament per part del deutor. El banc compra tots els drets de cobrament ajornats, i l’empresa alliberada de tots els riscos de l’operació.
El ‘forfaiting’ és un sistema mitjançant el qual l’empresa proveïdora de béns pot fer efectius immediatament els crèdits interempresarials o les operacions amb pagament diferit. El ‘forfaiting’ consisteix bàsicament en la compra per part de la societat de ‘forfaiting’ a l’empresa venedora dels efectes, lletres, pagarés, crèdits documentaris, garanties bancàries, o altres compromisos de pagament representatius del deute que s’ha originat en una operació comercial i que li han estat lliurats al proveïdor per part de comprador.
Aquest sistema permet la disposició immediata dels fons amb el que l’empresa proveïdora guanya liquiditat i elimina els riscos d’impagament. Permet al proveïdor -sempre que tingui documentat el crèdit en lletres, pagarés o un altre document de crèdit vàlid- obtenir de forma immediata els imports deguts pel client sense haver d’esperar al seu venciment. D’aquesta manera l’empresa venedora no ha de recórrer a les seves línies de descompte comercial o a sol·licitar crèdits a curt termini per finançar les operacions. Així mateix, el contracte de ‘forfaiting’ s’acostuma a fer amb una clàusula de «sense recurs» de manera que el proveïdor traspassa el risc d’insolvència al ‘forfaiter’. D’aquesta manera en cas d’impagament per part del comprador dels béns, és la societat de forfaiting la qual haurà d’assumir les pèrdues causades pels impagats i fallits. El període de finançament pot anar des dels tres mesos fins als cinc anys, depenent del país de destinació de la mercaderia exportada. Fins i tot s’estableixen dies de gràcia entre la data de descompte i venciment, per cobrir possibles retards d’índole administrativa en els pagaments.
El ‘forfaiting’ s’acostuma a fer servir en operacions de venda de béns d’equip amb pagament diferit a mitjà termini i els imports siguin elevats (més de 90.000 euros). Tradicionalment el ‘forfaiting’ ha estat un instrument financer més utilitzat en el mercat internacional (exportacions de maquinària i béns d’equip) que, en el domèstic, encara que algunes entitats financeres també l’ofereixen per a operacions en el mercat interior.
Té l’avantatge de la seva simplicitat en la documentació necessària que sol ser mínima, i que permet al proveïdor un estalvi important de despeses administratives i de gestió en la cobrança de les operacions a crèdit. La tramitació d’aquest tipus d’operacions acostuma a ser ràpida i els tipus d’interès que apliquen les entitats financeres són competitius. Aquest sistema és bo per a les pimes que tenen un sistema àgil d’obtenir finançament i aconseguir liquiditat immediata, ja que si el comprador és solvent les entitats de forfaiting no demanen garanties ni comprovacions de la solvència del proveïdor. El proveïdor gràcies al ‘forfaiting’ pot transformar l’actiu realitzable a disponible, de manera que obté una millora important de les seves ràtios de liquiditat, solvència i tresoreria. Un altre avantatge és l’obtenció de liquiditat sense que repercuteixi en la capacitat creditícia de l’exportador i que l’import dels descomptes és abonat immediatament sense ocupar les línies de crèdit de l’empresa venedora. Igualment, elimina riscos de canvi i riscos polítics.
Ara bé, el ‘forfaiting’ també té alguns inconvenients entre els quals podríem destacar en primer lloc, l’elevat tipus d’interès que a vegades carreguen les entitats financeres; en segon lloc, els controls de canvi d’alguns països; i en tercer lloc, la poca predisposició dels importadors a facilitar una garantia o aval per a l’operació que es vol finançar mitjançant el ‘forfaiting’. Val la pena assenyalar que, al tractar-se d’una operació sense recurs, l’entitat de crèdit assegureu les condicions dels contractants i d’aquí la necessitat d’una exhaustiva anàlisi de l’operació. Per dur a terme tota l’operació és freqüent que l’importador sigui avalat per algun banc de reconeguda solvència internacional del seu país.
