Aquest principi d’any, l’aparador tecnològic mundial ha quedat marcat per un desplegament d’optimisme sense precedents. Totes les mirades es van fixar en els llums de neó del “CES 2026” (Consumer Electronics Show) a Las Vegas, el gran esdeveniment d’innovació, on els nous models de processadors de NVIDIA, els robots humanoides de Boston Dynamics i Tesla, els televisors i tauletes 3D de Samsung i la nova generació de mobilitat elèctrica, han definit un full de ruta on la intel·ligència artificial ho inunda tot.
No obstant això, sota aquesta façana d’innovació, s’hi amaga una altra realitat: l’armament militar d’avantguarda. Els mateixos processadors que avui gestionen un correu electrònic són el cervell de drons de combat i sistemes de defensa intel·ligent. Darrere d’aquesta simfonia de silici i bateries d’alta densitat, s’imposa un silenci sepulcral sobre l’origen dels materials que fan possible aquesta revolució: les terres rares.
Tres grans potències s’enfronten avui en aquest tauler geopolític pel domini d’uns recursos que el Servei Geològic dels Estats Units (USGS), organisme de referència mundial, cataloga com a crítics en els seus darrers informes. Les dades són aclaparadores: La Xina lidera el mercat amb més de 44 milions de tones en reserva, controlant la Mongòlia Interior, el triangle del liti en la intersecció dels Andes i els grans jaciments a l’Àfrica. Davant d’aquest monopoli, les potències occidentals semblen haver arribat a una conclusió alarmant: la intervenció a tercers països resulta estratègicament més rendible que la dependència comercial del gegant asiàtic.
En aquest escenari, Rússia juga la seva carta amb jaciments a la península de Kola i a l’extrem nord de Sibèria, a més del control de minerals estratègics a l’est d’Ucraïna. Per la seva banda, l’estratègia dels Estats Units apunta ara a un control territorial directe. La recent intervenció a Veneçuela no respon únicament al petroli; és una carrera desesperada per assegurar el gran rebost de terres rares.
Paral·lelament, l’interès també per Groenlàndia no és casual; l’illa té un valor mineral i tèrmic. A més de les seves vastes reserves de terres rares, el seu sòl permanentment congelat és el millor aliat per a la IA. Els servidors d’última generació requereixen un refredament constant que només les temperatures extremes poden oferir sense cost energètic, convertint el gel groenlandès en el refrigerador natural.
En definitiva, el que celebrem aquest principi d’any no són només productes de consum, sinó els trofeus d’una guerra pels recursos. El futur no es construeix només amb codis; es construeix amb minerals sota disputa. El CES és el somni, però el terra veneçolà i el groenlandès són el veritable combustible que manté el sistema funcionant.
