La situació de la memòria històrica a la Seu presenta elements que la diferencien d’altres poblacions. Destaquen sobretot els assassinats protagonitzats per la FAI —del juliol al novembre del 1936— de gairebé una cinquantena de ciutadans urgellencs en l’altar d’una hipotètica revolució social. No entrarem ara en una anàlisi històrica d’aquests fets com tampoc de la temeritat culpable de l’aixecament franquista. Avui, amb tot el temps transcorregut, hem de ser capaços de fer descansar en pau tots els nostres records mentre som capaços de mantenir-los. I per això calen, al meu parer, una sèrie d’actuacions significatives.
El monument més significatiu que existeix a la Seu respecte a tots aquests fets és el cementiri municipal. En aquest espai varen ocórrer fets espantosos que avui ens avergonyeixen com a ciutadans i com a demòcrates. Sempre m’he negat a concebre les actituds de les persones que van assassinar a ciutadans indefensos —capellans, botiguers de dretes, gent de tradicions conservadores— com a revolucionaris. Més aviat els tinc com a contrarevolucionaris, vistes les conseqüències objectives dels seus actes que varen fer desitjar a molta gent, no només a Catalunya, Espanya o Andorra, el triomf dels militars feixistes.
De tots aquests fets tot just se n’ha començat a parlar. Avui encara són ferides obertes, no cicatritzades en la nostra consciència ciutadana, si més no en els ànims de la ciutadania preocupada pel que som com a ciutat, d’on venim i on volem anar, preguntes que no sabem a quanta gent poden interessar. Un dels monuments-testimoni del que va passar és el nostre cementiri municipal. Tant pels fets ocorreguts durant la Guerra Civil com pels fets ocorreguts en la immediata postguerra.
Evidentment, cal enfocar aquesta anàlisi històrica des de postures de tolerància política i d’anàlisi rigorosa de la nostra història local. Hauríem de projectar una museïtzació del nostre cementiri municipal, museïtzació centrada en tot el sector vell, que podríem dividir en una sèrie d’espais. En primer lloc, caldria una remodelació de l’entrada al nostre cementiri de manera que s’honorés el record de les persones assassinades per la FAI al mateix temps que tots els morts causats per la Guerra Civil i altres conteses bèl·liques hagudes al nostre terme. El monument actual es va fer en l’estil d’un clima de postguerra, molt poc acordat amb el perdó i la reconciliació que han de dirigir l’estudi de la nostra història més íntima.
Un altre espai significatiu és el de la fossa comuna coneguda com a cementiri militar, avui molt poc assenyalada. L’hem de dignificar en base a les investigacions que calguin, tant per la quantitat d’enterraments de combatents republicans que conté, procedents del front del Pallars, com de soldats morts durant la postguerra a causa de les males condicions de les instal·lacions militars.
Un tercer espai, seria el de la catalogació de nínxols d’interès històric per tal de preservar-los de la ruïna i la desaparició. Imagino, centrant-me en el malaurat període de la guerra i des d’una perspectiva republicana, el reconeixement al més alt nivell dels dos grans alcaldes de la República, l’Enric Canturri Ramonet i el Bonaventura Rebès Castella. Hem de fomentar el record de lluitadors antifeixistes com foren: els germans Josep i Francesc Farràs Ebrieres, l’administratiu i poeta Ricard Cifuentes Iscla (afusellat pels nazis per pertànyer a la resistència), l’encarregada del bar-casino del Patalín, Pilar Vila Nequi, l’hostalera Montserrat Alrich Sala, el pagès Francesc Jordana Ribó, el veterinari Blai Martret Moles, el militar José Pérez Vázquez… O també informar de les morts per afusellament del carrabiner Córdoba i del Manuel Moncunill.
Avancem cap a la plena normalitat democràtica! Seria altament indesitjable que en aquestes altures del segle XXI no normalitzéssim del tot la nostra memòria històrica Que les nostres muntanyes, ja que les persones som tan finites, després de contemplar tants segles d’autocràcies i dictadures, acullin, definitivament, poblacions que raonen i que viuen en la pau, la llibertat i el respecte per a tots els seus morts.
