Aquests dies han sortit als mitjans de comunicació que la família Cierco, a través dels seus advocats, demanen que el Consell General es plantegi la possibilitat de fer una llei d’amnistia que abasti les responsabilitats penals i civils de directius, membres del consell d’administració, treballadors, funcionaris i polítics, a fi i per causa d’afavorir una «reconciliació social».
La reconciliació social no té un significat jurídic únic, però en termes generals fa referència a un procés de restauració de la pau i l’harmonia en una societat després de conflictes, violacions de drets humans o situacions de violència, i tendeix sempre a buscar enfortir la cohesió social i prevenir futures disputes. No serà el que subscriu aquest article el que digui que el cas BPA ha causat, o no, una ruptura de la cohesió social a Andorra, perquè no tinc els elements de judici suficients del cas per donar la meva opinió, però, ben segur, sí que l’opinió la tindran una gran part dels ciutadans andorrans per entendre si hi ha hagut un trencament de la cohesió social, i, conseqüentment, si és necessari una reconciliació d’aquesta, sense perjudici del superior criteri del Consell General.
S’addueix, també, que una de les causes del col·lapse judicial és degut en gran part al cas BPA i que, per tant, l’amnistia seria l’eina per descongestionar l’Administració de justícia i que, en aquest cas, estaria pràcticament al dia. També, s’addueix, segons els advocats de la família Cierco, que l’advocat que defensa l’Administració va comentar en un mitjà de comunicació que aquest assumpte era el més estúpid que mai hi havia portat. I altres causes, més voluntarioses que reals, per justificar aquesta mida de gràcia. El que sí que he pogut constatar, és el fet que, des d’un temps, han sortit als mitjans de comunicació notícies, directes i indirectes, relacionades amb aquest afer que sembla que estiguin predisposades per influenciar a l’opinió pública la bondat i necessitat d’aquesta mida de gràcia, campanya d’informació, o desinformació, semblant a la que va fer el Govern Espanyol i el Govern de la Generalitat de Catalunya amb el cas dels denominats, per alguns, ‘Colpistes catalans’, el qual va finalitzar amb la Ley Orgánica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya (veg. BOE núm. 141, de 11/6/2024).
Una llei que no solament estableix la constitucionalitat d’aquesta llei, sinó també l’homologació amb el dret de la Unió Europea (SSTJUE, de 29/4/2021, causa C-665/20-PPU i 16 de desembre del 2021, causa C-203/20). També, cita el Consell d’Europa, la Comissió Europea per la Democràcia, mitjançant el Dret (Comissió de Venècia) (Recomanació CM/Rec (2010) 12, Opinió 710/2012 CDL-AD (2013) 009, de les sessions plenàries del 8 i 9 de març de l’any 2013).El dret de gràcia està recollit en l’article 46.1.a de la Constitució i es configura com una prerrogativa que solament, la poden exercir, de forma conjunta i per lliure decisió els coprínceps; és a dir, pel cap de l’Estat (art. 43.1 Constitució). El dret de gràcia inclou l’amnistia i l’indult. L’article 239 del Codi Penal diu: «Els coprínceps poden transmetre al Consell Superior de la Justícia les sol·licituds de gràcia, és a dir, indults o amnisties, que els són adreçades».
El Consell Superior de la Justícia les sotmet a l’informe del president del Tribunal de Corts i del fiscal general i, en el termini màxim de 30 dies, les actuacions són elevades als coprínceps; la resolució que recaigui es notificarà el Consell Superior de la Justícia als interessats. L’indult (arts. 21 i 86 Codi Penal) extingeix la pena en la part indultada i en el seu cas la substitueix per la fixada en el Decret corresponent. Val a dir que, ‘Decisió’ es nomena el que adoptem els coprínceps per l’indult (veg. indult de 29/10/2003, BOPA 79, 31-10-2003), no pas decret com es refereixen els preceptes abans citats. La dispensa de pena, recollida en l’article 65 del Codi Penal, que és una figura semblant a l’indult. I l’amnistia està recollida, també, a l’article 21 del Codi de procediment penal que diu: «L’acció penal s’extingeix, entre altres supòsits, per l’amnistia».
Per tant, les dues figures -indult i amnistia- estan recollides en l’ordenament jurídic andorrà dintre del dret de gràcia, la prerrogativa del qual correspon, com he dit, de forma conjunta i lliure decisió, als coprínceps i la seva la regulació continguda i recollida en l’article 239 del Codi Penal. Raó per la qual entenc que, a dia d’avui, qualsevol encausat penalment podria demanar directament el dret de gràcia als caps de l’Estat, sense que, de lege ferenda, es reguli pel Consell General sobre l’indult i/o l’amnistia, sempre tenint en compte que la institució de l’amnistia no pot comportar cap transacció.
En últim lloc, no crec que sigui un moment oportú l’aplicació d’una amnistia a suposats casos de blanqueig de capitals quan Andorra pretén un acord d’Associació amb la UE, ja que la jurisprudència del TJUE ha reforçat en múltiples ocasions la importància de combatre el blanqueig de capitals i ha rebutjat mides que poguessin afavorir la impunitat en aquest àmbit, el qual podria provocar una mala imatge del país i desafiaments polítics significatius en l’àmbit internacional.
