Ha arribat la crisi del cap i del molt. No voldria ser dramàtica, però darrerament l’ús generalitzat del catanyol entre els joves ha emprès una croada contra aquest indefinit tan productiu en català, i contra el nostre quantitatiu més abundant. No és nou que els quantitatius són una petita espina de la nostra gramàtica, ja que sovint ens fan dubtar sobre si són variables o invariables, o bé tenim por d’errar-nos per si en fem un ús massa dialectal.
I només amb això ja tenim prou(ta) feina! –De debò que no podem dir «Hi havia bastanta gent?»– em pregunten sovint els alumnes astorats. I la resposta és que no és correcte malgrat que oralment i en usos col·loquials fem aquesta concordança inexistent, bastant només és variable en la forma del plural. Per altra banda, també ens errem amb els invariables massa i força, perquè tendim a dir masses i forces en plural. A més, manta vegades oblidem el gaire en les frases negatives, interrogatives i condicionals. Per això, és tan freqüent sentir arreu del domini «No tinc molta gana» (únicament forma pròpia del parlars valencià i tortosí) en lloc de «No tinc gaire gana». Així mateix, ha retrocedit l’expressió gaire res quan volem dir poca cosa: «Has avançat aquesta tarda? –No, no he fet gaire res». Creieu que encara som a temps de salvar-ho tot això?
I després venen les paradoxes! Deia en Carles Capdevila que quan una cosa ens ha fascinat, diem: «No està gens malament…» com si ens fes por de fer una lloança gaire exagerada! Un altre exemple de paradoxa seria la frase feta: «No t’agrada ni poc ni gaire, oi!» per referir-nos a una cosa que ens agrada molt, moltíssim, que ens encanta, vaja! I una altra de les meves paradoxes preferides és el prou, ja que quan és un adjectiu o un pronom limita la quantitat; però quan és un adverbi és afirmatiu «En vols més? –Sí, prou». I encara més, quan l’usem irònicament tornem a capgirar-ne el significat «Dius que et fa il·lusió? –Sí, prou!». No és d’estranyar que els estudiants estrangers de català assegurin que els quantitatius són un xic massa complexos. I és que entre els matisos i el fet d’haver de comprovar si el nom és comptable o incomptable, no és evident que encertin la tria.
Per altra banda, també tenim els extrems. Podem passar del gens ni gota o el gens ni mica a un munt i un piló! Però tristament ara ha arribat un punyaaao i ho escric amb tres as perquè es pronuncia així, allargant la a. Té un punt xaró, és cert, però això no impedeix que s’hagi estès entre els adolescents i enmig d’una conversa ho vas sentint i va calant…
De la mateixa manera, el que també ha triomfat és el ningun, ara no només el sentim entre els joves, també s’ha estès entre la gent gran i malauradament s’usa tant en converses col·loquials com en conferències i xerrades més formals. I no ho entenc, per què ningun? El nostre cap és divertit, fàcil, curt i molt representatiu de la nostra llengua, perquè és molt productiu i perquè és molt polisèmic. Tant de bo tot plegat sigui una moda passatgera, tant de bo siguin barbarismes fugaços com un dia ho foren el busson i la lejia. Esperem que passin i que no ens robin el cap i molt, perquè són genuïns i perquè ens aporten matisos. El cap i el molt seran sempre nostres!
