Esperar el moment perfecte per canviar és una de les excuses més habituals —i més còmodes— que ens expliquem. Ens amaguem darrere del calendari com si una data tingués el poder de fer la feina que nosaltres evitem: esforçar-nos, assumir responsabilitats i sortir de la zona de confort. L’1 de gener no transforma a ningú. Els dilluns no arreglen anys de mals hàbits. Un nou més no esborra la manca de compromís. Si no canvies avui, no canviarà res demà només perquè el dia tingui un altre número. La realitat és crua: molta gent no canvia perquè no vol. No perquè no pugui, ni sàpiga com fer-ho. Canviar exigeix renunciar a les excuses, deixar de culpar l’entorn i acceptar que ningú vindrà a salvar-te. Continuar igual també és una decisió, encara que prefereixis no reconèixer-la. Parlar de canvi sense acció és autoengany. Les llistes de propòsits abandonades, els “dilluns començo” repetits fins a l’absurd i les promeses buides no són mala sort: són manca de determinació.
El temps passa igualment, facis el que facis, però les conseqüències només cauen sobre qui no actua. Canviar fa mal. Incòmoda. Esgota. Obliga a mirar-te al mirall sense filtres i admetre que hi ha actituds i hàbits que t’estan portant al fracàs. Per això és tan fàcil ajornar-lo tot a una data simbòlica: perquè esperar no requereix valentia. El canvi no necessita cap permís del calendari. Necessita una decisió ferma. I quan aquesta decisió arriba, qualsevol dia pot convertir-se en un punt d’inflexió. Però fins que no decideixis prendre’l, cap data et salvarà. Decidir canviar vol dir acceptar que no hi ha garanties. Que potser no sortirà bé a la primera. Que fracassaràs, que dubtaràs i que tindràs ganes de tornar enrere.
Però també vol dir assumir que quedar-te on ets té un preu molt més alt: el de frustració acumulada, el temps perdut i la sensació persistent d’estar desaprofitant la teva pròpia vida. És fàcil parlar de canvi quan no implica sacrifici. El problema arriba quan canviar exigeix deixar de queixar-se, deixar d’assenyalar als altres I deixar de viure instal·lat en la queixa eterna. Canviar vol dir fer-se càrrec de les conseqüències, bones I dolentes, sense excuses. No tothom està disposat a fer-ho. I està bé dir-ho clar. No tothom vol créixer. No tothom vol responsabilitzar-se. No tothom vol esforçar-se. Però llavors cal ser honest: no culpis el temps, el context ni la mala sort. Si no canvies, és perquè no has decidit fer-ho. El calendari continuarà avançant, indiferent a les teves intencions. Els anys passaran igual, amb propòsits o sense. L’única diferència real serà si, en algun moment, vas haver de deixar d’esperar i començar a actuar. Perquè el canvi no arriba. El canvi s’assumeix. I només arriba qui està disposat a pagar-ne el preu.
