Periodista
El recent cas del veí de Tarragona que va apedregar un helicòpter dels Bombers de la Generalitat que es proveïa d’aigua en una bassa de la seva propietat per apagar l’incendi d’uns canyars, simbolitza bé un dels aspectes de la immensa fragilitat de les nostres muntanyes i boscos davant el foc.
Les «retallades» fetes aquest estiu en els dispositius anti-incendis, entorn del 30% dels quals ja eren insuficients abans dels mateixos, han facilitat, sens dubte, la propagació i el descontrol dels focs, que per això s’han cobrat diverses vides humanes, com si l’estalvi d’uns pocs euros, moltíssims menys del que ens costa l’inútil Senat, pogués compensar mai, excepte en un escenari de bogeria i amoralitat social, la pèrdua d’aquestes vides. Les «retallades» han acostat la teia d’una banda, i la desídia i l’egoisme d’institucions i particulars l’han apropat per l’altra.
Desapareguda la transhumància del bestiar llaner, que rossegava el sotabosc fins a deixar-lo polit i net com una patena, i abandonades en general les feines de condicionament de les muntanyes per deixar-les expedites dels residus vegetals que actuen com a precipitadors del foc, les arbredes del país no són, arribades les intenses calors de l’estiu, sinó potencials extensions d’inflamable estopa.
Només falta el cabrit orfe que tira una burilla encesa, i el vent, del que a Espanya, des de la Tramuntana fins al Llevant, estem ben servits, perquè la devoradora pira s’armi. Però també actua per alimentar-la la impunitat que han gaudit i encara gaudeixen els piròmans criminals i quants, per acció o omissió, provoquen els incendis forestals.
El tipus de Tarragona que es va liar a pedrades amb l’helicòpter dels bombers que s’assortia de la seva bassa en la proximitats del riu Francolí, representa encara un altre aspecte de la tragèdia: l’egoisme, la insolidaritat, la mesquinesa, el paupèrrim sentit del comunal i el públic. I l’epíleg, el de sempre: localitzat per la policia, no ha estat detingut.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
